Smartphones: smart?

Smartphones: smart?

Diuen que el gos és el millor amic de l’home. Segur? No sabria dir si aquestes dites populars són certes o no. Però sí que sé del cert que qui va inventar aquesta no és del segle del Facebook, WhatsApp, Twitter, Instagram, Tuenti, Tinder, Spotify o qualsevol nom en anglès amb certa musicalitat. Però jo diria que el millor amic de l’home és el telèfon intel·ligent o, si es vol semblar més cosmopolita, smartphone. Que té l’avantatge de que no borda, o almenys quan tu no vols.

Els anomenats millennials, com a éssers humans i, per tant socials, necessitem socialitzar, i ho fem davant d’una pantalla. Tenim el món a l’abast de la mà en un obrir i tancar d’ulls. Però la pregunta adequada és: en fem un ús adequat? L’humà com a tal no és perfecte, els mòbils tampoc. Algú que segurament portava barba i tota una vida a les espatlles va dir amb to categòric que l’excepció confirma la regla: l’excepció seria un jove que fes servir els mòbils per aprendre, per impregnar-se del saber humà, per satisfer la curiositat; la regla seria un que escoltés reggaeton mentre es fes fotografies posant morros i “parlant” pel WhatsApp amb multitud d’emoticones.

Pèrdua de concentració. A la feina, a la classe, a la taula, al cotxe. Aquí la dita popular “estar a la lluna de València” torna a defallir. Mirar l’infinit, pensar en no-res, col·loquialment estar empanat, és cosa del passat. Qualsevol excusa és vàlida per mirar el mòbil, encara que ens pugui costar la carrera professional, els estudis, les relacions socials i fins i tot la vida.

Aquest petit aparell tan simple i alhora tan complicat, ens pot portar a grans dilemes filosòfics sobre la identitat humana. De preguntes hi ha moltes, de respostes múltiples, de correctes les que estiguis disposat a donar, d’excuses infinites.