El sionisme

La Terra Promesa o la terra presa?

27 de novembre 2017

Índex
Introducció............................................................................................................................1
Objectius i hipòtesi de recerca.............................................................................................2
Marc teòric...........................................................................................................................3
1. LA NACIÓ: EL POBLE JUEU............................................................................................3
- 1.1 Introducció.........................................................................................................3
- 1.2 El judaisme.........................................................................................................3
- 1.3 La cultura i la llengua hebrees...........................................................................5
- 1.4 Els jueus avui en dia...........................................................................................6
- 1.5 La història del poble jueu...................................................................................7
2. LA UTOPIA: EL SIONISME............................................................................................12
- 2.1 Introducció.......................................................................................................12
- 2.2 Causes del sorgiment del sionisme..................................................................12
- 2.3 Característiques del moviment........................................................................13
- 2.4 Tipus de sionismes...........................................................................................14
- 2.5 Per què a Palestina? Arguments religiosos i històrics.....................................14
- 2.6 Gènesi i expansió del sionisme........................................................................15
3. L’ESTAT: ISRAEL...........................................................................................................16
- 3.1 Introducció.......................................................................................................16
- 3.2 Sota l’Imperi turc i el seu esfondrament (s.XIX-1920)....................................16
- 3.3 El Mandat Britànic a Palestina (1920-32)........................................................19
- 3.4 Palestina durant el nazisme i la II Guerra Mundial (1932-45).........................20
- 3.5 Després de la guerra i de l’holocaust (1945-48).............................................22
- 3.6 La fundació de l’Estat d’Israel (1948-en endavant).........................................24
- 3.7 Guerres, acords, més guerres i més acords....................................................27
Conclusions.........................................................................................................................29
Bibliografia i webgrafia.......................................................................................................31
Annexos..............................................................................................................................33
- 5. Extrets de la Bíblia..............................................................................................48
- 6. Índex cronològic.................................................................................................50

Introducció
Al llarg dels mil·lennis de la història de la humanitat s’han creat molts regnes, imperis, ciutats-estat, federacions, ducats, repúbliques, principats i tota mena d’estats arreu del planeta. Especialment durant l’últim segle, el mapa del món ha vist sorgir molts nous estats degut a diferents circumstàncies històriques. Tot i això, la fundació d’un petit Estat va crear un conflicte que porta dècades de violència, grans tensions internacionals i molta polèmica en la política: és el cas d'Israel.
De la gran quantitat de conflictes polítics del món, l’anomenat conflicte palestino-israelià dóna peu a que quasi tothom prengui partit i defensi els israelians o bé els palestins, normalment segons la seva ideologia política.
Aquest conflicte és molt complex i requereix d’una anàlisi profunda, sobretot si es vol opinar al respecte, cosa que moltes persones no tenen en compte. Els conflictes del Pròxim Orient, de tant en tant obren les telenotícies amb alguna desgràcia en algun d’aquests països però sembla que ja ho haguem normalitzat, que haguem interioritzat que aquest territori és com un pou de problemes sense sortida.
La part teòrica del treball consta de tres parts diferenciades: el poble jueu, el sionisme i la construcció de l’Estat d’Israel. La primera contextualitza el sionisme i aporta informació sobre els jueus, la segona parla de la ideologia sionista en si i la tercera sobre com s’aplica el sionisme i s’arriba a fundar l’Estat d’Israel. La part pràctica està formada per entrevistes que he fet a dues persones relacionades amb Israel. Als annexos podem trobar una sèrie de mapes, un gràfic de població, un comentari d’una pel·lícula relacionada amb el tema, cites de la Bíblia on trobem la promesa de Déu al poble escollit i les delimitacions de la terra que ha d’habitar i finalment hi ha un índex cronològic on podem veure clarament els fets més significatius de la història jueva que apareixen al treball.

Objectius i hipòtesi de recerca
L’objectiu d’aquest Treball de Recerca és teòric, pretenc informar-me sobre el sionisme i la creació de l’Estat jueu mitjançant la síntesi de lectures sobre el tema, la visualització de documentals i la realització d'entrevistes entre d’altres. He sintetitzat la informació i l’he interrelacionat per tal d’esbrinar l’origen del conflicte.
D’altra banda, també volia saber com s’han creat la majoria d’estats del món al llarg de la història: mitjançant les armes. En aquest cas però, la nació sobre la qual ha estat construït Israel no era típica, cohesionada en un territori, sinó que estava en la diàspora. Així doncs, he volgut indagar sobre com es va aconseguir crear l’Estat d'un poble que ha estat perseguit durant segles i ha patit moltes injustícies.
Per acabar, voldria saber, com diu el títol del treball, si Terra Santa és la “Terra Promesa” - en el sentit de si l’Estat d’Israel és legítim, si té dret a existir - o en canvi és la “terra presa” als palestins.

Marc teòric

1. LA NACIÓ: EL POBLE JUEU
1.1 Introducció
El sionisme té com a objectiu la creació d’un estat jueu, avui en dia materialitzat en l’Estat d’Israel, però no es pot entendre sense saber les arrels que vertebren el poble hebreu, tan religioses com socioculturals, lingüístiques i històriques.
Abans de tot, però, vull aclarir diversos termes relacionats amb el tema a tractar: un jueu és tot aquell que segueix la religió del judaisme, ja sigui convers o de naixement, també s’utilitza per designar l’individu que pertany al poble jueu inclòs si no és religiós; un hebreu és també aquell que pertany a aquesta ètnia, sent d’altra banda el nom de la llengua d’aquest poble; un israelita és el mateix que un jueu o un hebreu, però s’utilitza més aviat en el context bíblic i de l’antiguitat; un semita és algú que pertany a algun dels pobles que formen el grup etnolingüístic semític, entre les llengües que el conformen hi ha l’hebreu, l’àrab i l’arameu entre d’altres, avui en dia, però, s’utilitza el terme antisemita com a odi envers exclusivament als jueus; per acabar, un israelià és simplement un ciutadà de l’Estat d’Israel.
Per tant, un jueu pot no ser israelià mentre que un àrab per exemple sí que pot ser-ho. Israelià és un terme jurídic mentre que jueu, hebreu, israelita i semita són termes relacionats amb els grups lingüístics i ètnics.
1.2 El judaisme
Déu i el poble elegit
El judaisme és la religió dels jueus. Essent la més antiga de les tres grans religions monoteistes del món, es creu que va sorgir fa uns 3.500 anys al Pròxim Orient. Segons la tradició va ser fundada pel patriarca Abraham i es fonamenta en l’aliança entre Déu, anomenat Jahvé, i el poble escollit, aquesta segellada amb la circumcisió dels seus descendents. Aquesta religió té molta relació amb el cristianisme degut als textos sagrats i també amb l’islam, que també venera el patriarca Abraham.

Els jueus creuen en un únic Déu, el qual és etern, omnipotent, omniscient, just i creador del món a partir del no-res. Entenen la idea de Déu com a una unitat, amb el qual el creient té una estreta relació i segueix la llei jueva per honrar-lo. Déu creà l’home a la seva imatge i li atorgà una ànima immortal i llibertat, amb la qual l’home és responsable dels seus propis actes. El poble jueu espera la vinguda del Messies, el salvador enviat per Déu amb la qual s’iniciarà una nova era de pau.
Tot jueu ha de complir el Decàleg o Deu Manaments, que són els deures del creient. Aquests són els deu primers preceptes dels 613 mitzvot, una sèrie d’ordres donats per Déu al poble israelita.
La paraula de Déu: els llibres sagrats
La religió es basa en diferents llibres sagrats. El conjunt d’aquests és el Tanak o Bíblia Hebrea. El Tanak està format per la Torà, els Neviïm ("profetes") i els Ketuvim ("escrits"). El més important és la Torà, "la llei", també anomenada Pentateuc, que recull els cinc llibres escrits per Moisés; que en el cristianisme seria l'equivalent a l'Antic Testament. El Halacà és la llei jueva, que guia el creient en la rectitud; aquesta està escrita essencialment al Talmud, a més de a la Torà. El Talmud és el conjunt dels textos formats per la Mišnà, un recull de tradicions jurídiques i el Guemarà, la transcripció de diverses discussions de rabins cap al primer mil·lenni després de Crist; aquests textos guien la vida del creient, inculcant valors morals i tradicions religioses encara vigents.

El culte a Déu
Tot i que la religió jueva es pot practicar a qualsevol lloc, les sinagogues són el lloc sagrat per la comunitat per pregar, estudiar i educar. La majoria tenen un rabí, un expert en la llei jueva que guia i aconsella els feligresos a més d’oficiar les cerimònies. També és important la yeshiva, sobretot per a les comunitats més ortodoxes, que és una acadèmia on els joves jueus estudien la Torà i el Talmud.
Entre els llocs sagrats destaquen la Terra Promesa, coneguda bíblicament com a Canaan o Sió, que va ser la terra atorgada per Déu al poble escollit. Jerusalem n’és la capital espiritual, on hi ha el Mur de les Lamentacions, últim vestigi del Segon Temple destruït pels romans. Allà també hi va haver el Primer Temple, aquest cop destruït pels babilònics,
el qual albergava l’Arca de l’Aliança, l'únic símbol de Déu a la Terra, que roman perduda des de fa més de dos mil·lennis.
Dintre de la religió jueva trobem diferents corrents: els ortodoxos o haredim donen una importància cabdal a la religió i a les tradicions i interpreten la Torà literalment; els reformistes interpreten els textos sagrats adaptant-los a la societat actual, a més creuen que la llei jueva no cal complir-la ja que correspon a certes condicions històriques; finalment els conservadors o masorti concilien els dos corrents anteriors, és una síntesi de l’ortodox i del reformista, creuen que s’han de conservar la tradició jueva i l’observança de la llei religiosa i a la vegada tenir una actitud positiva amb la nova societat acceptant interpretacions més laxes. Degut a que el poble jueu és d'una naturalesa etno-religiosa, moltes persones tenen un origen o família jueva però no són religiosos, bé ateus, agnòstics o d’altres consideracions.

1.3 La cultura i la llengua hebrees
La tradició: el pilar d’un poble
La vida del jueu està molt marcada pel que diuen els escrits i la celebració de diferents cerimònies. Per començar, als nens acabats de néixer els fan la circumcisió o brit milah. Els nois israelites passen a l'edat adulta als tretze anys i les noies als setze. En el matrimoni jueu el futur marit dóna un anell a la núvia, i es fa un document, el ketubbah, on hi consten les obligacions d'aquest compromís i l'acord econòmic entre les dues famílies.
El poble jueu celebra moltes festivitats, tant d'origen religiós com històric i cultural. És mol important el Sàbat, durant aquests dia s’ha de descansar i no es pot treballar. Els jueus celebren la pasqua jueva o Pesah, els Dies del Respecte o Yamim Nora’im, el Rosh Hashanah, el Kippur, la Hanukkah, el Pentecosta o Shauvot, el Sukkot i el Purim, entre moltes d’altres festes al llarg de l’any jueu. La setmana comença el Diumenge i acaba el Sàbat; i el dia comença el vespre i acaba al següent. El calendari hebreu és lunar i la seva era comença amb la creació del món segons la tradició, l’any 3.761 aC. Per exemple, el mes de desembre de 2017 seria l’any 5.778.
La nació jueva, té un imaginari col·lectiu plegat de símbols, és el cas de l’estrella de David, la menorà (un canelobre de set braços), la bandera d’Israel i el seu himne Hatikvà ("esperança" en hebreu). La vestimenta tradicional és la quipà i el tal·lit, sovint portats a la sinagoga, els ortodoxos solen portar un barret negre d'ala ampla. Els homes més tradicionals es deixen créixer les patilles, a això se li diu peyot. El jueus no poden menjar de tot, la cuina hebrea ha de seguir el kashrut, la llei jueva pels aliments, un menjar que la respecti s’anomena kosher.

La llengua de Déu i les llengües del poble
La llengua pròpia del poble jueu és l’hebreu. És una llengua semítica, i en el passat era i encara continua sent la llengua franca dels jueus; es va mantenir en la diàspora gràcies a que era una llengua litúrgica, és a dir, utilitzada per al culte. A més, l’hebreu és la llengua oficial d’Israel, on s’ha normalitzat i impulsat l’ús com a llengua popular; aquesta llengua té un alfabet propi, per exemple “hebreu” mateix és “ עברית ” i s’escriu de dreta a esquerra.
Per altra banda, al llarg de la història les comunitats israelites arreu del món adoptaren els idiomes propis dels territoris on habitaven. L’arameu va tenir molta importància a l’antiguitat, a més del grec clàssic i el llatí. Així com els diversos dialectes que les comunitats jueves d'Europa van desenvolupar al llarg de la història. Són un bon exemple el judeocastellà o ladino dels sefardites o del jiddisch, un dialecte germànic dels asquenazites. A l’actualitat l’anglès, el francès i l’àrab tenen molt ús entre els jueus.

1.4 Els jueus avui en dia
La població jueva mundial s’estima que és aproximadament de 14.410.700 a principis de 2016 segons un estudi realitzat pel Banc de Dades Jueu Berman (Berman Jewish DataBank)1. Els jueus es troben dispersos arreu del món, en la diàspora, però hi ha dos grans nuclis: Israel i els Estats Units (sobretot a Nova York i al nord-est), on hi viuen al voltant de sis milions a cada país. Nombroses comunitats viuen a França, al Regne Unit i a les seves ex-colònies, a l'Argentina i a Rússia amb centenars de milers d'hebreus. A més, a Espanya hi trobem més d’11.000 jueus. D’altra banda podem observar que la diàspora s’ha anat concentrant a la Terra Promesa: de mig milió d'habitants israelites el 1945 a 6,3 milions el 2016.
Els jueus representen una petitíssima minoria respecte al total de la població mundial. Tot i així, molts han destacat i tenen posicions econòmiques, polítiques, socials i acadèmiques realment notables, fet que ha adjudicat a aquest poble tant una bona com dolenta reputació a la resta de la societat. Per exemple, cal destacar que dels 855 guardonats amb el premi Nobel des de 1901 fins al 2013, 193 eren o són jueus. Altrament, és ben sabut que les famílies hebrees tenen molta influència econòmica, n'és un bon exemple el fet de que de les cinquanta persones més riques del món el 2015 deu són d’origen jueu.

1.5 La història del poble jueu
Dels orígens d’Israel a les primeres diàspores
La història antiga dels jueus és difícil de determinar-se amb exactitud, atès que les fonts bíbliques se superposen a les fonts historiogràfiques. Però sabem que els orígens del poble hebreu es troben al creixent fèrtil del Pròxim Orient. Al principi eren uns pobles seminòmades i dispersos, però amb la conquesta de Canaan cap al segle XIII a.C., i la creació del regne d’Israel i el de Judà4 es van assentar i posteriorment unir sota els regnats de David i Salomó. Pròxim Orient va ser una zona on hi va haver grans imperis, els quals destruirien aquests regnes hebreus, com l’assiri i el babilònic, i provocarien la primera diàspora. Llavors, el poble restà dispersat sota els perses, els macedonis i els regnes hel·lenístics.
El 63 a.C. Roma pren Jerusalem i tots Judea queda sota el seu domini directa o indirectament. Al llarg d’aquesta etapa hi hagueren confrontaments entre grecs i hebreus, i també contra els romans tot i que els jueus gaudien de certa autonomia. Amb la destrucció del Segon Temple hi va haver una altra gran diàspora que seria la definitiva i portaria la gran part dels jueus a llocs molt llunyans de Terra Santa, des de les ribes de la Mediterrània fins a Pèrsia, Etiòpia i el Iemen.

El cristianisme: sota els emperadors romans i els reis europeus
L’episodi bíblic del judici i crucifixió de Jesús del Nou Testament marcarà als jueus com a deïcides, fet que serà l’origen de gran part de l’odi irracional envers aquesta comunitat per part dels cristians. Segons els evangelis, Jesús va ser jutjat per un tribunal jueu a Jerusalem, el Sanedrí, ja que es considerava el Messies i Fill de Déu. Va ser portat davant del prefecte romà Ponç Pilat, aquest el mostrà a la multitud de sacerdots i israelites i clamaren per la seva mort. Llavors els romans van crucificar Jesús de Natzaret incitats pels jueus.
Amb la cristianització oficial de l’Imperi romà al segle IV la situació dels hebreus va empitjorar en gran mesura, donat que van ser víctimes d’una discriminació sistemàtica per part de les autoritats. Tot i això, gràcies al desmembrament de l’Imperi, els israelites van poder sobreviure. En la nova Europa plena de regnes cristians els jueus tampoc van poder viure en pau. A les ciutats medievals van patir nombrosos atacs, persecucions, assalts i matances, els pogroms, als barris o calls jueus; a més es van decretar moltes expulsions dels regnes i conversions forçoses. L’antisemitisme, atiat pel fanatisme de l’Església i de la Inquisició, va perdurar durant l'Edat Mitjana i gran part de la Moderna, quan se segregaria als jueus social i econòmicament prohibint-los la majoria d’oficis, de manera que molts van ser prestadors, cosa que els ha fet guanyar una mala fama infundada d’àvars i mesquins que seria aprofitada per moviments antisemites posteriors com el nazisme.

Les grans diàspores
La diàspora sefardita, nom provinent de Sefarad, la Península Ibèrica a la Bíblia, comença el 1492, amb l'edicte de Granada, que va expulsar de les corones castellana i aragonesa als jueus sota el regnat dels Reis Catòlics; en quatre mesos 200.000 jueus marxen (sobretot a Portugal) i d’altres es converteixen al cristianisme. El 1497 al regne lusità se’ls bateja forçosament. Conseqüentment molts es veuen obligats a marxar a terres turques, musulmanes, Itàlia i en menor mesura a Holanda.

L’aleshores Sacre Imperi Romà, era conegut com a Ashkenaz pels hebreus. La diàspora asquenazita comença cap al segle XIII amb un moviment de població cap a l’est d’Europa, sobretot a Polònia, però amb més matances antisemites hi ha una nova onada menor cap a Occident al segle XVI5.
En darrer lloc, els mizrahim són els integrants de les comunitats jueves que porten segles vivint a territoris de majoria arabo-musulmana, tant al Pròxim Orient com al Nord d’Àfrica.
Aquests diversos grups de la diàspora, tot i que formen un mateix poble tenen costums i tradicions bastant diferents entre si.
L’islam: sota els califes àrabs i els sultans otomans
La gran majoria de jueus estaven sota l’islam, on van disposar d’un estatus especial amb llibertat de culte i autonomia pagant uns impostos especials. Tot i estar apartats de la vida social i política hi va haver moments on van exercir bastanta influència a la cort, així com van gaudir d’estabilitat i prosperitat econòmica. Malgrat això, també hi va haver algunes agressions contra els jueus de manera esporàdica.

L’època moderna: del segle de les llums al de les ombres
A l’Europa de la Il·lustració, la condició jueva va veure certa millora a les nacions occidentals, les idees liberals van permetre que la llibertat i la igualtat fossin una realitat pels hebreus. A partir de llavors molts individus van integrar-se a la societat secular amb la resta de ciutadans.
Tot i això, la tolerància de l’oest xocava amb l’est, on els jueus dels imperis rus i austro-hongarès vivien en condicions molt pitjors, tot patint atacs i massacres d’intolerància religiosa com els molt nombrosos pogroms del segle XIX al país dels tsars. És allà on s’hi establí una Zona d’Assentament6, que va ser la llar de la meitat d’israelites del món i estava situada a la frontera oest de l’Imperi, a les actuals Polònia, Bielorússia i Ucraïna.
A diferència de l’antisemitisme medieval de raons teològiques, el del segle XIX tenia arrels racistes, es considerava al jueu una raça inferior, un llast per a la civilització europea. Una bona mostra són els "Protocols dels Savis de Sió", uns plans de les elits jueves inventats pels tsaristes com a propaganda antisemita. Degut a tot això, a finals de segle hi va haver una emigració massiva de jueus de l’Europa oriental cap a Amèrica i els dominis britànics d'ultramar.
Amb la Gran Guerra, el front oriental va veure una gran devastació, on vivia una gran part d’hebreus, fet que provocà més emigració. En el període d’entreguerres, hi va haver països amb igualtat real, però als països de l’Est es va viure més antisemitisme. A la recent creada Unió Soviètica, en principi els jueus eren iguals als altres, però hi va haver certes persecucions a hebreus per “contrarevolucionaris” i col·laboradors dels “capitalistes imperialistes”.

La shoah: sota la bogeria del nazisme
La denominada “qüestió jueva” va tenir una resposta amb l'arribada al poder del nacionalsocialisme a Alemanya, quan el poble jueu va ser la gran víctima d'un fet sense precedents: l'holocaust, la shoah ("catàstrofe") pels jueus. El Partit Nacionalsocialista del Poble Alemany (NSDAP) va aprofitar la ràbia i el descontentament de la població de l'època per utilitzar els israelites com a boc expiatori de tots els mals d'Alemanya. Culpables de la crisi econòmica i de l'avenç del bolxevisme, els jueus eren considerats una raça inferior, paràsits que no tenien cabuda a la nova societat alemanya liderada pels aris.
A partir de 1933, quan Hitler es converteix en el Führer absolut del país més culte de l'època, l'Estat comença una repressió sistemàtica mitjançant les SA i sobretot les SS. Llei rere llei s'aparta al jueu de la societat, els prohibeixen exercir certes professions i el 1935 s'aproven les lleis de Nuremberg, que els treuen la ciutadania i es prohibeixen les relacions “interracials”. A la Nit dels Cristalls Trencats (Kristallnacht), el 1938, els nazis van destrossar cases, negocis i sinagogues a més d'assassinar i arrestar a molts jueus. Després, les empreses amb propietaris jueus es van destruir o van passar a control ari. Durant aquest temps la meitat del mig milió de jueus residents al Reich va fugir del país, els que quedaren van ser deportats a reserves a l’Est i inclús es va planejar portar-los a Madagascar.

Amb l’esclat de la guerra el 1939 i la invasió de Polònia i altres països de l’est, milions de jueus va quedar sota la mercè de les SS. Primer van ser reclosos als guetos de les ciutats amb condicions pèssimes. Més endavant va ser enviats a camps de concentració sotmesos a treballs forçats, com Dachau o Mathausen, i on d’altra banda feien experiments amb humans en nom de la “ciència”.
A partir de la invasió de la Unió Soviètica de 1941 es va començar el genocidi amb afusellaments massius als mateixos pobles; després, s’utilitzaren camions gasificadors, però aquest mètode era lent i poc eficient. Llavors, el 1942 l’alt comandament nazi reunit a Wansee va decidir dur a terme la “solució final”: l’extermini massiu, sistemàtic i amb mètodes industrials, tot organitzat per Heinrich Himmler i Reinhard Heydrich. Es va utilitzar el gas Zyklon B, mortal i barat en grans quantitats, als camps d’extermini com Auschwitz-Birkenau o Treblinka.

Després de la tragèdia
Al final de la guerra el 1945, les xifres pugen fins a sis milions de jueus assassinats, dos terços de la població europea d’abans de la guerra. Durant el 1945 i el 1946 van tenir lloc els judicis de Nuremberg al Tribunal Militar Internacional, on es van jutjar i condemnar als alts càrrecs nazis per crims de guerra i crims contra la humanitat. Després d’aquest passatge obscur de la història, la societat occidental veia el poble hebreu d’una altra manera, i molts governs simpatitzaren amb el sionisme, sobretot als Estats Units, que s’havia convertit en el centre de la comunitat jueva internacional i residència de la major part de jueus després del genocidi.

2. LA UTOPIA: EL SIONISME
2.1 Introducció
El sionisme és un moviment polític i religiós que propugna la creació d’una llar per als jueus de la diàspora, en forma d’un estat hebreu a la terra de Palestina. El mot sionisme prové de “Sió”, el nom d’un mont de Jerusalem, també és així com es coneixia la Ciutat Santa i per extensió tota Terra Santa.

2.2 Causes del sorgiment del sionisme
Tot moviment polític té unes causes, i més un de primera magnitud com és el sionisme, crear un estat a partir d’un poble dispers per tot el món. Com hem vist anteriorment, al llarg de la història s’ha viscut molt antisemitisme i judeofòbia, evidenciats en els pogroms a l’Europa medieval i a la Rússia tsarista del segle XIX, sobretot els anys 1881-82. Però un nou antisemitisme sorgeix amb la revolució industrial a Occident, fonamentat més aviat en tòpics socioeconòmics com el de “burgesos capitalistes explotadors” o el de “conspiració judeo-maçònica mundial” que en raons religioses.
Per exemple, a l’anomenat cas Dreyfus del 1895 una onada d’odi de la societat francesa envers el capità jueu acusat de traïció torna a evidenciar la necessitat d’una solució a la “qüestió jueva”.
Amb la Il·lustració neix el binomi estat-nació i durant el segle de les llums i el posterior el nacionalisme s’escampa per tot el Vell Continent. Tanmateix, per al projecte protosionista és difícil compaginar l’esperit secular del novell liberalisme amb el pes de la religió que unia la diàspora. Per tant, els pensadors de la Haskalà, la Il·lustració jueva, promouen tot allò del món hebreu no religiós, com l’idioma. I el sentiment de pertinença es comença enfortir des d’arrels nacionals seculars. A partir de llavors diversos pensadors, burgesos liberals però també rabins i religiosos, creuen en la solució d’un estat jueu.

2.3 Característiques del moviment
El sionisme té com a objectiu la creació d’un estat jueu on la nació hebrea pugui desenvolupar-se i defensar-se després de mil·lennis de persecucions. El pare fundador d’aquesta ideologia és el periodista hongarès Theodor Herzl (1860-1904) amb el llibre Der Judenstaat, “L’Estat dels jueus”, conegut també com “L’Estat jueu” de 1896. Provenint de família petitburgesa creia en solucions per la “qüestió jueva” com l’assimilació nacional i cultural als països europeus o la conversió massiva al cristianisme.
Però després de l’anteriorment mencionat cas Dreyfus troba la que denomina “una solució moderna”. Tot i que la religió és un eix vertebrador d’aquest poble, Herzl creu que el problema rau en que la nació hebrea no té ni terra ni estat, per tant, s’ha de crear un estat on els jueus puguin immigrar, acabant amb el problema de l’antisemitisme de la resta de països. A més, va proposar crear un estat a Palestina o també a l’Argentina; tenint una República aristocràtica moderna, laica, amb llibertat religiosa i igualtat civil com a model d’estat. Aquest moviment va ser institucionalitzat per l’Organització Sionista Mundial (OSM) pel mateix Herzl, fet que es veurà amb profunditat més endavant.
Els sionistes de principis del segle passat sabien que per tenir un estat jueu calia o bé que la població jueva fos majoria amb una immigració massiva o expulsant els no jueus; o bé negar els drets de la majoria àrab. A més a més, la cèlebre cita “Una terra sense poble per a un poble sense terra” reflexa molt bé el fet que els sionistes argumentaven que a Palestina no hi vivia un poble propi d’aquella terra, sinó que més aviat per a ells els habitants no eren palestins sinó àrabs que vivien a Palestina, una població que no es diferenciava de la resta d’àrabs de l’Imperi Turc.

2.4 Tipus de sionismes
El sionisme, com a nacionalisme, té diferents branques que es combinen amb moltes tendències polítiques.
Per una banda hi ha tipus de sionismes segons la manera d’arribar a l’estat hebreu. Per començar hi ha el que es denomina sionisme polític, encapçalat per Herzl intentava crear un estat mitjançant la diplomàcia i la negociació amb les potències mundials i regionals, com la Gran Bretanya, l’Imperi Alemany i l’Otomà. Com al principi no es va realitzar, altres sionistes propugnaven un moviment pràctic, hereus dels protosionistes animaven a emigrar a la Terra Promesa per realitzar-hi treballs agrícoles i augmentar el pes demogràfic a la Palestina turca. El 1907 apareix el terme sionisme sintètic encunyat per Haim Weizmann, en el qual es fusionen el dos corrents anteriors, on s’impulsa tant l’acció immigratòria a Palestina com els esforços diplomàtics de les organitzacions sionistes.
Per altra banda hi ha diversos corrents segons la manera d’organitzar l’estat hebreu. El sionisme cultural d’Ahad Ha’am emfatitza en el sentiment nacional i cultural hebreu com a construcció primordial, on l’estat jueu juga un paper de centre sentimental de la diàspora. La visió socialista de la utopia sionista va veure certa puixança entre la classe obrera europea, líders d’aquesta vessant són David Ben-Gurion i Yitzhak Ben-Zvi, que volien un Estat de caire socialista. Els sionisme mizrahi o religiós dóna molta importància al judaisme, va ser popular entre ortodoxos i rabins que creien que un estat a Terra Santa aproparia més el poble elegit a Déu i volien un estat amb influència de la religió. El sionisme revisionista, fundat per Ze’ev Jabotinsky cap als anys vint del segle passat, propugna un fort estat amb majoria hebrea, són considerats de dretes i molt nacionalistes. Per acabar, també per aquesta època apareixen els pacifistes, que volen convivència i conciliació entre àrabs i jueus.
2.5 Per què a Palestina? Arguments religiosos i històrics
Tot i que també es van proposar altres terres per acollir l’estat jueu, Palestina, Terra Santa va ser l’opció que els sionistes van escollir com a òptima, ja fos per raons bíbliques o històriques, un indret on també hi ha els llocs sagrats del cristianisme i l’islam a més del judaisme.
A la Bíblia s’hi explica com Déu dóna aquestes terres al poble escollit, Israel, com a Gènesi 12:1-2, 13:14-15, 17:8, 26:2-5 i 28:13 o Èxode 6:8. S’hi delimiten les fronteres d’aquest país més vagament a Gènesi 15:18: “des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Èufrates”, i amb bastanta precisió a Nombres 34:1-12, Ezequiel 47:15-20 i Deuteronomi 11:24 8, que comprendria l’actual Israel, Cisjordània, la franja de Gaza, el Líban i parts de Síria, Jordània i Egipte9.
En quant a les raons històriques, el poble hebreu va tenir diversos regnes durant l'antiguitat. És el cas de dels regnes de Judà al sud i d’Israel al nord de la Terra Promesa coneguda com a Canaan, fundats a partir de diverses tribus hebrees. Unificats sota els cèlebres monarques David i el seu fill Salomó durant el segle X a.C., ocupaven les dues ribes del Jordà i les terres al nord del mar de Galilea, va ser l’època més gloriosa del poble hebreu que més endavant el nacionalisme jueu i el sionisme enaltirien.
2.6 Gènesi i expansió del sionisme
Durant el segle XIX el sionisme comença a guanyar adeptes entre les classes mitjanes urbanes i a finals de segle es comencen a formar petites organitzacions estudiantils nacionalistes hebrees a l’Europa oriental com és el cas per exemple del Amants de Sió; però aquestes associacions no portarien enlloc.
A l’agost de 1897, reunits al Primer Congrés Sionista a la ciutat suïssa de Basilea a proposta de Herzl, els representants del sionisme internacional, majoritàriament asquenazites, formen l’Organització Sionista Mundial (OSM), que té com a objectius primordials l’establiment d’una llar jueva a Palestina, l’impuls de l’hebreu com a llengua pròpia del poble jueu i promoure una consciència nacional entre la diàspora mitjançant la diplomàcia i la reivindicació d’un imaginari col·lectiu mencionat al primer apartat del treball. Aquesta organització és un gran èxit pel moviment i resulta en més congressos i l’expansió de l’OSM per tota Europa i el món. Als primers anys del moviment no tenia gaire suport entre les masses hebrees d’Europa, però sí que era popular a les classes mitjanes, entre els professionals liberals i els intel·lectuals.

3. L’ESTAT: ISRAEL
3.1 Introducció
Una vegada vist què és el sionisme, vegem com aquest corrent al principi minoritari entre els jueus, va arribar a triomfar i esdevenir el que avui en dia coneixem com a Israel, l’únic Estat jueu del món.
3.2 Sota l’Imperi turc i el seu esfondrament (s.XIX-1920)
Anomenada Eretz Israel (Terra d’Israel) pels jueus, Palestina havia estat sota domini turc des de feia segles i ho continuava estant a finals del segle XIX i a principis del següent fins el desmembrament de l’Imperi otomà a la Gran Guerra. Allà la població majoritària era àrab de religió musulmana, encara que hi convivien comunitats minoritàries molt antigues com la cristiana i la jueva. La immigració hebrea a la Terra Promesa no era gens notable i tenia motius religiosos, com a peregrinació als llocs sants.
Les primeres “alià”
El terme alià s’utilitza per referir-se a les onades d'immigració jueva a Terra Santa al llarg de la història. La construcció de l’estat jueu es du a terme gràcies a les grans onades demogràfiques de la diàspora cap a Palestina. I la població hebrea a la Terra Promesa s’anomena yishuv 10.
La Primera Alià (1882-1903) va moure uns 25 milers d’israelites, un quart dels quals s’hi va quedar permanentment. Va ser subvencionada per organitzacions internacionals sionistes i per celebritats com ara els Rothschild, va consistir en la colonització agrícola i l’establiment d’assentaments hebreus. Ara bé, l’alià va ser un fracàs en tant que les condicions de les terres ermes de Palestina i l’oposició de l’administració otomana van fer impossible que moltes comunitats prosperessin.
La Segona Alià (1904-14) amplia el yishuv amb 40.000 persones més de l’est d’Europa (el 20% quedant-s’hi) portant intel·lectuals hebreus i gran part dels futurs dirigents sionistes. Les idees d’aquests joves immigrants amb inclinacions socialistes xoquen amb els ortodoxos ja establerts. Arthur Ruppin fou un tecnòcrata que va organitzar les granges col·lectives d’autoconsum que s’anomenarien kibbutzim i d’altres anomenades moshavim, aquestes serien fonamentals en la colonització de la Terra Promesa i serien un referent pels socialistes del món.
El sionisme al terreny internacional
El líder del sionisme, Herzl, va dur a terme la diplomàcia amb les potències regionals i europees. Va parlar amb el sultà de l’Imperi otomà i el kàiser de l’alemany però no van accedir a donar-li suport; a la volta de segle va parlar amb alts càrrecs de la Gran Bretanya, que des d’aquell moment seria la gran defensora del sionisme, ja que tenir un aliat a prop del canal de Suez seria geopolíticament avantatjós, els britànics també van oferir l’illa de Xipre i la península del Sinaí com a alternatives a Palestina però aquestes propostes van ser rebutjades.
Amb la mort del pare del sionisme hi va haver diversos líders al si de l’OSM, és el cas de David Wolffsohn, Otto Warburg, Haim Weizmann o Nahun Sokolov. La diplomàcia va donar els seus primers fruits amb la Declaració de Balfour el 1917, on el ministre d’exteriors britànic va reconèixer els drets polítics del poble hebreu sobre la terra d’Israel i va prometre l’ajuda britànica a establir-hi una llar nacional jueva.
Amb la pujada al poder dels Joves Turcs a l’Imperi Otomà hi va haver una centralització i va comportar cert enfrontament i desafiament amb els sionistes; amb l’arribada de la guerra es va accentuar i els otomans van tenir una excusa per dur a terme actes antisionistes. Aleshores molts hebreus ajuden al Regne Unit amb operacions infiltrades a Palestina o s'integren al regiment jueu de l'exèrcit britànic mític pels israelians liderat per Jabotinsky al front del Pròxim Orient.
La Gran Guerra (1914-18) dóna una oportunitat a les aspiracions sionistes en tant que l’Imperi Otomà s’esfondra i dóna pas a un buit de poder al Pròxim Orient. Ràpidament les forces aliades franceses i britàniques es reparteixen les terres en secret als acords de Sykes-Picot11 del 1916: Síria i el Líban com a protectorats de la República i Mesopotàmia (l’actual Iraq) a mans de l’Imperi britànic deixant Palestina a l’administració internacional amb influència anglesa.
Durant la guerra diversos caps de tribus àrabs com la família Haiximita amb el famós Lawrence d'Aràbia intenten aconseguir el poder del futurs estats de la zona mitjançant revoltes populars contra les forces turques. Amb la presa de Jerusalem per part de les tropes britàniques al desembre de 1918, els britànics intenten ser conciliadors amb totes les parts prometent Terra Santa tant a àrabs com a sionistes, donant pas a un xoc de promeses contradictòries.
A la Conferència de Pau de París del febrer 1919 entre els bàndols de la Gran Guerra els àrabs reclamen les terres que creuen que els són pròpies i els sionistes també, els segons demanant l’aplicació de la Declaració de Balfour i la llibertat d’immigració per crear-hi una llar jueva sota l’aixopluc de la Gran Bretanya. Però totes aquestes deliberacions a la capital francesa queden en un no res ja que no s’arriba a un acord de pau amb Turquia.
Tot i això els sionistes de Palestina comencen a crear institucions polítiques com el Consell Nacional a mode d’administració paral·lela i culturals com la Universitat Hebrea de Jerusalem. Com a govern provisional a la Palestina post-otomana es crea l’Administració dels Territoris Enemics Ocupats (OETA) al final de la dècada, una autoritat militar britànica amb tendència pro-àrab on tenen lloc escenaris d’enfrontaments menors entre àrabs i israelites.
Finalment, els jocs de poder entre els britànics, francesos, sionistes, cases reials àrabs i els àrabs locals s’acaben amb la Conferència de San Remo a l’abril de 1920. Allà es divideix el Pròxim Orient entre els aliats: mandats francesos a Síria i al Líban, britànic a Mesopotàmia i un mandat especial a Palestina12 (que inclou l’actual Jordània) amb administració del Regne Unit, que posarà en pràctica la Llar Jueva de la Declaració de Balfour. Aquesta divisió es ratifica als tractats de Sèvres i de Lausana.

3.3 El Mandat Britànic a Palestina (1920-32)
Herbert Samuel fou un jueu que durant un temps va exercir la màxima autoritat al Mandat, el primer hebreu que té el poder de Terra Santa després de milers d’anys de diàspora. Va facilitar la immigració i l’adquisició de terres per part dels jueus.
La Tercera Alià (1919-23) va tenir també un esperit agricultor pioner i comunitari amb uns 40.000 immigrants de l’Europa oriental. Amb l’ajuda del Fons d’Inversions, un fons de recaptació de diners de la diàspora, s’adquiriran més terres. Tanmateix, hi ha una taxa de reemigració del 43% per culpa de les dures condicions de les terres. D’altra banda hi ha enfrontaments amb la població local amb morts d'ambdues parts.
Al pla polític i diplomàtic els dirigents sionistes volen que Jordània també formi part de la Llar Nacional, i aquestes pretensions tenen resposta: el Llibre Blanc de Churchill (aleshores Secretari de Colònies) i la Carta del Mandat de la Societat de Nacions, tots dos el 1922, on declaraven que la Llar (no l’estat jueu) tindria com a frontera el riu Jordà, s'hi manifestava la voluntat de que la Declaració de Balfour adquirís valor jurídic internacional mentre es mantinguessin els drets dels no jueus, per acabar es decretava l’anglès, l’hebreu i l’àrab com a llengües oficials. Els líders de l’OSM l’accepten ja que de moment és el millor que poden aspirar, però els dirigents àrabs s’hi oposen frontalment i neguen que el poble hebreu tingui cap dret sobre Palestina.
Del 1924 al 1931 té lloc la Quarta Alià, propiciada per les restriccions d’immigració als Estats Units. Aquesta va tenir un caràcter més aviat capitalista en oposició a les anteriors onades immigratòries; la majoria de jueus pertanyia a la classe mitjana urbana: petitburgesos, comerciants i artesans. Amb uns 60.000 nous jueus a Terra Santa, el yishuv comptava ja amb uns 170.000 hebreus el 1931. Això va comportar problemes, a l’agost de 1929 hi va haver atacs d’àrabs i represàlies dels jueus amb centenars de morts.
Intentant trobar una solució el Llibre Blanc de Passfield (el ministre de colònies britànic) de 1930 reinterpreta les declaracions anteriors restringint el creixement del yishuv al consentiment dels àrabs. Tot i això, amb la forta oposició dels dirigents sionistes el govern britànic recula i el Primer Ministre fa un comentari al Llibre Blanc que treu totes les restriccions immigratòries i de compra de terres.
Per la seva banda, els hebreus a Eretz Israel comencen a construir la Llar Nacional: creen l’Agència Jueva, una espècie d’administració per Terra Santa, la Haganà, una milícia hebrea per protegir els colons i els kibbutzim, així com culturalment es crea un ambient intel·lectual d’escriptors i premsa en hebreu a més de la Universitat ja mencionada.
3.4 Palestina durant el nazisme i la II Guerra Mundial (1932-1945)
Amb l’ascens del Partit Nazi molts asquenazites alemanys fugen d’un Reich cada vegada més antisemita, molts cap al Nou Món, però una part molt important ho faran a Palestina. La Cinquena Alià (1932-39) mou a desenes de milers de refugiats provinents de la dictadura. Molts sionistes veien el que estava passant a Europa com a prova de que un estat jueu era necessari per salvaguardar el poble hebreu. Aquesta alià també té una gran presència de la petita i mitjana burgesia, tècnics i treballadors de professions liberals, essencials per a la creació del futur estat.
Aquesta nova onada immigratòria va comportar l’auge del nacionalisme arabo-palestí i del panarabisme, però aquests moviments estaven molt poc organitzats i institucionalitzats, tot això sumat a que entre les famílies reials àrabs es disputaven el control sobre Palestina, així com no disposaven de molts recursos financers i diplomàtics, tot i que sí comptaven amb la superioritat demogràfica a Terra Santa.
Al 1933 els àrabs antisionistes van començar protestant amb vagues i manifestacions i el 1935 amb atacs violents contra jueus i les forces mandatàries britàniques. Aquesta pujada de tensió va esclatar definitivament el 1936 i es va prolongar fins la dècada següent a l’anomenada Gran Revolta Àrab. A fi d’aturar l’alià hi va haver enfrontaments violents i atacs a propietats hebrees amb centenars de morts jueus. Els sionistes van respondre amb milícies com la Haganà i els paramilitars radicals de l’Irgun Zvai Leumi, les represàlies dels quals van comptar fins a milers de morts arabo-palestins. Més endavant es crea el Lehi un grup milicià sionista conegut com a Stern i el Palmach al si de la Haganà.
Davant d’aquest panorama de gran inestabilitat i violència a la regió, els britànics van encarregar una comissió d’estudi de la situació del conflicte, resultant en l’Informe Peel13 el 1937 que en vista de que els dos nacionalismes eren irreconciliables i, per tant, un sol estat no solucionava res, recomanava la partició del Mandat: el Nord i la costa amb Tel Aviv a mans sionistes (20% de Palestina) i l’interior i el Sud a mans àrabs (75% de Palestina), mentre els britànics mantenen un corredor entre Jerusalem i el port de Jaffa. Tanmateix, tots aquests esforços reconciliadors xoquen amb l’oposició dels líders àrabs i de l’OSM, que encara que els sionistes assumeixen la idea de la partició de Palestina veuen inacceptable la petita porció de la Terra Promesa.
Un any més endavant el govern britànic també el veu irrealitzable, pressionat per la guerra imminent amb Alemanya que obligarà al Regne Unit a mantenir bones relacions amb els països àrabs. Aquestes respostes es materialitzaran a la Conferència de Saint James (principis 1939) amb representants de l’Agència Jueva, dels Husseini i de les monarquies àrabs de Pròxim Orient.
Amb la vista posada a l’Europa de Hitler i Mussolini, els britànics mostren simpaties envers els regnes àrabs per tenir-los a favor davant de l’inevitable conflicte mitjançant el Llibre Blanc de MacDonald (el Ministre de Colònies) el maig de 1939, on deia que en deu anys hi hauria un estat independent palestí amb tant la immigració jueva com la compra de terres restringides. Evidentment els sionistes ho veuen com una traïció i els àrabs com a insuficient. No obstant, s’aplica el Llibre Blanc al Mandat i comporta una actitud molt antibritànica entre els sionistes de Palestina, que desembocarà en atemptats terroristes contra les autoritats mandatàries de part dels grups paramilitars hebreus.
Malgrat tot, molts jueus lluiten al costat dels aliats contra l’enemic nazi en diverses brigades hebrees de l’Exèrcit britànic; mentre el líder arabo-palestí al-Husseini té contactes diplomàtics amb l’Eix ja que tenen enemics comuns: els britànics i els jueus. Amb el denominat Programa de Biltmore (1942), els sionistes nord-americans pressionen el govern britànic i proposen la nul·litat del Llibre Blanc i retornar als objectius de la declaració de Balfour i de la del Mandat de la Societat de Nacions.

3.5 Després de la guerra i de l’holocaust (1945-1948)
Al acabar el conflicte i al donar-se a conèixer l’horror del genocidi, l’opinió pública dels països europeus i dels Estats Units canvia i tant la societat com els governs occidentals donen suport a la causa sionista, ja que hi ha un cert sentiment de culpabilitat per haver deixat que passés al cor d’Europa sense poder aturar-ho i així, donant suport, esmenaven la seva culpabilitat. A més, aquesta tragèdia dóna una raó més de ser a la Llar Nacional Jueva.
Ara bé, l’actitud del govern laborista de Clement Attlee del Regne Unit consisteix en mantenir l’statu quo en vista de la importància del Pròxim Orient i no empitjorar les relacions a la regió durant la Guerra Freda que es veu venir. Per contra, els Estats Units emprendran una actitud pro-sionista i pressionaran els britànics a deixar entrar refugiats jueus a Terra Santa. Londres s’hi nega i provoca més atacs de les milícies hebrees contra les forces mandatàries i l’entrada clandestina de jueus europeus que se sumaven al més de mig milió d’hebreus a Palestina i formarien un terç del total de la població del disputat Mandat. Aquesta onada d’immigració il·legal s’anomenà Alià Bet14.
Al juny de 1946, el Pla Morrison-Grady15, fet per anglesos i americans, divideix Palestina en una província àrab (40% del territori), una jueva (17%) i una administrada pels britànics (43%), on les dues primeres anirien guanyant autonomia gradualment. Un altre cop els sionistes la rebutgen però ja es fan a la idea que hi haurà d’haver una partició de la Terra promesa. És en aquell moment, davant d’aquest escenari quan el govern britànic es desmarca del conflicte de Palestina i deixa el futur de Terra Santa en mans de la comunitat internacional a les recents fundades Nacions Unides.
Així doncs, les Nacions Unides creen una comissió internacional (UNSCOP) el 1947 per estudiar la qüestió de Palestina. Els jueus reben la comissió de manera col·laboradora i dialogant mentre que els àrabs la rebutgen. Les conclusions de l’UNSCOP són dos opcions: o bé Palestina es parteix en un estat jueu amb el 54% de territori i una població de mig milió de jueus i 400.000 àrabs, en un estat àrab amb el 42% de Palestina i amb una administració internacional a Jerusalem i voltants
16; o bé un únic estat de caire federal, amb una regió jueva i una altra àrab17.
Únicament arriba a l’Assemblea General de l’ONU la solució dels dos estats i és sotmesa a votació el 29 de novembre de 1947 a Nova York, els resultats són: 33 països a favor (incloent-hi els EUA, països d’Occident i l’URSS que veia el futur Estat d’Israel com una oportunitat de penetrar a la regió donades les tendències socialistes dels sionistes), 13 en contra (els països àrabs i musulmans) i 10 abstencions entre les quals trobem la Gran Bretanya. Queda aprovada doncs la cèlebre Resolució 18118 que donarà pas a la realització del somni sionista.
Després de la polèmica resolució fins al 28 de maig, data en la qual el Mandat britànic finalitza i dóna pas a l’aplicació de la partició, a Palestina hi va haver nombrosos incidents violents que amb el temps es convertirien en una veritable guerra civil entre sionistes i nacionalistes arabo-palestins que causaria alguns milers de morts i ferits des del desembre de 1947 fins al març de l’any següent.
Durant l’abril del 1948 els dos pobles comencen a formar diverses institucions provisionals pels futurs estats: per una banda els sionistes creen un govern, un parlament i un exèrcit amb caràcter milicià amb l’ajut econòmic de les donacions dels judeo-americans i militar-industrial del bloc socialista europeu; per la seva banda els àrabs, tot i tenir rivalitats quasi tribals entre les diferents famílies i monarquies creen la Lliga Àrab a nivell internacional i l’Alt Comitè Àrab a Palestina.
Durant aquesta guerra civil les milícies hebrees ocupen o destrueixen pobles àrabs i barris de la capital i expulsen o també en algunes ocasions es duen a terme assassinats col·lectius de molts arabo-palestins. En aquest moment es crea un gran problema que encara avui en dia està vigent, aquest conflicte va provocar uns 380.000 refugiats que fugiren a altres països de la zona, principalment a Jordània.

La guerra fundacional
Com que la data límit del Mandat britànic cau en sàbat, la Declaració d’Independència té lloc un dia abans: el 14 de maig de 1948 neix l’Estat d’Israel a mans de David Ben Gurion. La utopia de Theodor Herzl s’ha convertit en una realitat, cinquanta-un anys després del seu cèlebre llibre es crea l’Estat jueu, que rep el reconeixement de les dues grans superpotències tan capitalista com socialista, el vistiplau d’Occident i de l’Europa de l’Est i el rebuig dels països àrabs.
Com ja s’esperava mig món, amb la fundació d’Israel els cinc Estats àrabs circumdants (Transjordània, Líban, Iraq, Síria i Egipte) li declaren la guerra, que durarà des del 15 de maig de 1948 fins el febrer-març de 1949. La guerra entre els Estats àrabs i Israel serà interrompuda per diferents treves imposades per la comunitat internacional intentant trobar altres solucions de partició, aquestes treves però, es respectaran cada vegada menys . Durant les interrupcions de la guerra l’exèrcit israelià (el Tsahal, de caire milicià) aprofitarà per rearmar-se i obtenir avantatge. Efectivament, Israel guanya la guerra i acaba ocupant més territori de l’assignat per les Nacions Unides, el territori àrab queda en mans d'Egipte (franja de Gaza) i Transjordània (Cisjordània)19.
Durant els primers mesos de 1949 es van firmar diversos acords d’armistici entre Israel i els països àrabs veïns. Malgrat tot, no es van firmar acords de pau, els règims àrabs tampoc van reconèixer l’Estat d’Israel i van dur a terme un bloqueig diplomàtic i institucional.
Aquesta guerra té com a resultat 6.000 hebreus i 9.000 àrabs morts; a més, s’incrementa el nombre de refugiats palestins a 750.000. L’Estat hebreu es consolida mentre que als països àrabs ho perceben com una humiliació. 50.000 refugiats palestins poden tornar a les seves cases d’una manera o d’una altra, però els restants es troben als països veïns o als territoris àrabs de Palestina, on els governs se’n desentenen. El Govern de Ben Gurion, el seu torn, no accepta el retorn d’aquests refugiats per consolidar-se com a Estat jueu, al·legant també que els palestins que van marxar van seguir la crida dels exèrcits àrabs a abandonar les seves cases per tenir el territori lliure per avançar. Per als palestins aquesta guerra que va provocar tants refugiats i la pèrdua de moltes llars s’anomena Nakba, “el desastre” en àrab.

El nou Estat jueu
Durant finals dels quaranta i principis dels cinquanta centenars de milers de jueus de l’Europa post-nazi emigren i en gran mesura ho fan a Israel, a part dels Estats Units. D’altra banda, degut l’antisemitisme que hi va haver als països àrabs i musulmans amb la guerra de 1948-49 també hi va haver més onades immigratòries, fet que, com els hebreus d’aquests països eren sefardites o mizrahim, va provocar un cert xoc social i cultural, ja que els jueus orientals eren bastant més ortodoxes comparats amb els asquenazites d'un esperit més secular i modern.
Durant tots aquests mesos i anys convulsos l’Estat d’Israel es va anar formant, adoptant una república democràtica parlamentària com a forma d’Estat, al capdavant del qual estaven Weizmann com de President i Ben Gurion com a Primer Ministre. L’Assemblea, anomenada Knesset, era bastant pluripartidista, amb l’hegemonia dels laboristes i la presència de partits d’esquerres, religiosos i liberals entre d’altres. Pel que fa a l’economia era capitalista amb una forta regulació de l’Estat i una forta presència de sindicats bastant poderosos. Al principi Israel va poder sobreviure econòmicament gràcies als ajuts econòmics dels Estats Units i de les organitzacions sionistes d’arreu del món.
Al primer Estat modern jueu de la història, la cultura hebrea es va institucionalitzar, en són un bon exemple el fet de que el sàbat era festa i no hi havia transport públic, que els restaurants eren kosher o que hi havia escoles estatals tant laiques com religioses. L’exèrcit, les Forces de Defensa d’Israel anomenades Tsahal, va ser un factor clau per a la integració nacional, on es feia el servei militar obligatori (també per les dones) per assegurar la supervivència del jove Estat; també es va crear el famós servei d’intel·ligència, el Mossad. Al llarg dels anys d'existència del país es va anar perfilant una identitat i una unitat nacional vertebrada pel sofriment col·lectiu de l’holocaust.
La immigració continuava sent un pilar fonamental al país, per això, tot jueu tenia la ciutadania garantida, mentre complís la Llei del Retorn, que considerava jueu a tot fill de mare jueva. La població àrab israeliana representava el 13% del total de l’Estat, i van quedar aïllats de la societat israeliana.
Una pau inestable i amb tensió
Amb el propòsit de ser reconegut a escala internacional, el jove país hebreu entra a l’ONU el maig de 1949. Encara que havia tingut el suport de l’URSS i dels EUA, durant els anys cinquanta les relacions amb les potències es van refredar, per un costat amb els soviètics per raons ideològiques (pels comunistes i Stalin els jueus eren l’antítesi de la classe obrera i Ben Gurion havia traït el socialisme i havia caigut sota l’imperialisme estatunidenc), per l'altre costat, amb els americans per la seva negativa a vendre armes a les forces israelianes. Llavors la diplomàcia hebrea s’acosta a la França amb tendència socialdemòcrata i enfrontada als àrabs algerians. La República els proporciona armament i material militar, fins al refredament de les relacions quan el general De Gaulle puja al poder. Així doncs, ja cap als 60, amb les potències d’esquena, els israelians mantenen relacions amb més de cent països arreu del món, la majoria del Tercer Món recent independitzats, tant de l'Amèrica Llatina, l’Àsia no musulmana i sobretot amb l’Àfrica subsahariana.
Mentrestant, al Pròxim Orient, hi havia incidents militars a les fronteres entre Israel i els països àrabs, a més, diversos grups de guerrillers entrenats per aquests països s’infiltraven dintre de les fronteres de l’Estat d’Israel.

3.7 Guerres, acords, més guerres i més acords
Durant les dècades posteriors a la creació de l’Estat d’Israel, hi va haver i hi continuen havent molts conflictes entre els israelians i els palestins i entre Israel i els països àrabs i musulmans. Es podria dir que Israel ha estat en una guerra continua des de la seva fundació fins als nostres dies, i no sembla que això canviï en un futur. L'Estat jueu ha tingut i encara té el suport dels països occidentals, sobretot dels Estats Units.
Durant la segona meitat del segle XX i principis del XXI hi ha hagut dos conflictes paral·lels i interrelacionats: el conflicte domèstic, és a dir, amb els palestins dintre dels territoris sota el poder d’Israel, exemplificat amb els grups terroristes palestins i islamistes i l’ocupació de territoris palestins pels israelians; i d’altra banda el conflicte internacional, que el podem veure en les successives guerres entre Israel i els països àrabs i també en les grans tensions entre Israel i països com Iran per exemple.
Davant de tot això la comunitat internacional ha intentat i continua intentant trobar una solució pactada entre les dues parts. Tanmateix, tot i que s’hi ha estat molt a prop, aquest conflicte sembla que no tingui final.

Conclusions
Personalment, a la pregunta la “Terra Promesa o la terra presa?” respondria que és ambdues coses. Crec que tothom té dret a viure on desitgi, per tant, els jueus podien anar a Palestina i els refugiats àrabs avui en dia poden tornar a l’Estat d’Israel. És cert que crear un estat és diferent, però també penso que tant palestins com jueus tenien dret a construir un estat, tanmateix, el que no em sembla bé és la manera com es va dur a terme, ni per part dels sionistes ni la reacció dels nacionalistes i islamistes palestins.
Si fos per mi jo crearia un sol estat democràtic amb hebreus i palestins en pau al territori de l’antic Mandat britànic, però òbviament això no és realista avui en dia. Per tant, la millor solució seria la dels dos estats, això sí, amb llibertat de culte i de moviment absolutes i democràcia real als dos països. Jerusalem però, és especial, es podria compartir la sobirania i que es pogués anar tranquil·lament i de manera segura als llocs sagrats. No obstant, tot això són conjectures d’un estudiant de batxillerat.
En quant al sionisme en si, jo crec que el terme Estat jueu és el que ha portat més problemes i amb el que no estic d’acord.
Malgrat tots els esforços per a la pau, forces com el nacionalisme arabo-palestí i l’israelià o els fonamentalismes religiosos jueu i islàmic la fan impossible. És més, el problema actual i de les últimes dècades rau en que Israel manté gran part de Cisjordània com a “territori ocupat”, ni l’annexen com a territori nacional ni reconeixen la sobirania de l’Estat palestí, això dóna pas a que hi puguin haver violacions dels drets humans; i aquest problema no acabarà amb més governs israelians de la dreta nacionalista. També és igualment greu el terrorisme palestí i l’islamista i l’hostilitat permanent dels països àrabs i musulmans de la zona. Un altre punt amb el que estic totalment en contra és el mur que hi ha i que s’està ampliant entre Israel i Cisjordània.
En darrer lloc, cal dir que les desgràcies d’un no justifiquen que aquest en provoqui a un tercer. Això es podria extrapolar a la creació d’Israel i el sionisme en si: totes les desgràcies que ha patit el poble jueu que hem vist a la primera part del treball no justifiquen les desgràcies que van provocar els sionistes als àrabs de Palestina. La violència porta més violència.

Bibliografia i webgrafia
Creences del judaisme i la cultura i la llengua hebrees:
- Jewish Virtual Library, http://www.jewishvirtuallibrary.org
La religió jueva i els seus llibres sagrats:
- Volum “Societat”, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2007
- Enciclopèdia.cat, Gran Enciclopèdia Catalana, http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0118315.xml
Informació sobre el bloc “La nació: el poble jueu”:
− DE LANGE, Nicholas: El Pueblo Judío, Odisea a través de los siglos, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1990.
La crucifixió de Jesús i creences jueves:
− VÁZQUEZ BORAU, José Luis: Las Religiones del Libro, Judaísmo, Cristianismo e Islam.
L’holocaust:
− BOURKE, Joanna: La Segunda Guerra Mundial, Una historia de las víctimas, Ed. Paidós, 2001
− Enciclopedia del Holocausto, United States Holocaust Memorial Museum https://www.ushmm.org/es/holocaust-encyclopedia

A la secció "Els jueus avui en dia" – sobre la població jueva, els premis Nobel i la revista Forbes:
- DELLA PERGOLA, Sergio (Universitat Hebrea de Jerusalem): Població Jueva Mundial, 2016 World Jewish Population, 2016, Banc de Dades Jueu Berman Jewish DataBank
- Biblioteca Virtual Jueva, Jewish Virtual Library, http://www.jewishvirtuallibrary.org/jewish-nobel-prize-laureates
- FRIEDMAN, Gabe: “10 jews in Forbes top 50 billionaires” The Times of Israel, 3 de Març de 2015, http://www.timesofisrael.com/10-jews-in-forbes-top-50-billionaires
Informació sobre “La utopia: el sionisme” i “L’Estat: Israel”:
− B. CULLA, Joan: Israel, el somni i la tragèdia Del sionisme al conflicte de Palestina, Ed. La campana, Barcelona, 2004
− NEFF, Donald: “The Palestinians and Zionism: 1897-1948” Middle East Policy, setembre 1995; extret de The Free Library https://www.thefreelibrary.com/The+Palestinians+and+Zionism%3A+1897-1948.-a017975790
− GRESH, Alain: Israel, Palestina Verdades sobre un conflicto, Ed. Anagrama, Barcelona, 2002.
Cites de la Bíblia:
- BCI – Bíblia catalana, http://www.bci.cat/index.php

5. Extrets de la Bíblia
Gènesi 12:1-2
1 El Senyor va dir a Abraham: —Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. 2 Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció.
Gènesi 13:14-15
14 El Senyor va dir a Abraham, després que Lot s’hagué separat d’ell: —Des del lloc on ets, guaita al nord i al sud, a orient i a occident. 15 Tot el país que veus, te’l donaré per sempre a tu i a la teva descendència.
Gènesi 17:8
8 A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d’ells per sempre; * i jo seré el seu Déu.
Gènesi 26:2-5
2 El Senyor es va aparèixer a Isaac i li va dir: —No baixis a Egipte. Queda’t al país que jo et dic. 3 Viu com a immigrant en aquest país: jo seré amb tu i et beneiré, ja que a tu i als teus descendents us donaré totes aquestes terres i mantindré el jurament que vaig fer al teu pare Abraham.
Gènesi 28:13
13 El Senyor es trobava davant seu i li deia: —Jo sóc el Senyor, Déu d’Abraham, el teu avantpassat, i Déu d’Isaac. La terra on dorms, la donaré a tu i a la teva descendència.

Èxode 6:8
8 Després us conduiré al país que vaig prometre a Abraham, a Isaac i a Jacob, i us el donaré en possessió. Us ho dic jo, el Senyor.”
Nombres 34:1-12
1 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué: 2 —Dóna aquestes instruccions als israelites: »Ara entrareu al país de Canaan. Aquest és el territori que us toca en heretat, i aquestes són les seves fronteres: 3 »La vostra frontera meridional limitarà amb el desert de Sin i el país d’Edom. A l’est, la frontera meridional començarà a l’extrem del Mar Mort. 4 Es dirigirà després cap al sud, seguirà per la pujada d’Acrabim, travessarà Sin i arribarà fins al sud de Cadeix-Barnea; seguirà per Hassar-Adar i passarà per Asmon. 5 Des d’aquí seguirà fins a arribar al torrent d’Egipte, i s’acabarà al mar Mediterrani. 6 »La frontera occidental serà el mar Mediterrani amb el seu litoral. 7 »La vostra frontera septentrional anirà des del mar Mediterrani fins a Orahar; 8 des d’allà la fareu passar per Lebó-Hama fins a arribar a Sedad; 9 després seguirà per Zifron i s’acabarà a Hassar-Enan. 10 »La frontera oriental, la traçareu des d’Hassar-Enan fins a Xefam; 11 des d’allà anirà baixant cap a Arbelà, a l’est d’Ain, fins al vessant oriental del mar de Genesaret; 12 seguirà el curs del riu Jordà i s’acabarà al Mar Mort. »Aquest serà el vostre país i les fronteres que l’envolten.
Ezequiel 47:15-20
15 »Les fronteres del país són aquestes: »La frontera nord s’estendrà des del mar Mediterrani cap a Hetlon, Lebó-Hamat, Sedad, 16 Berotà, Sibraim, entre la frontera de Damasc i la d’Hamat, i Hasser-Aticon, que és vora la frontera d’Hauran. 17 Aquesta frontera, doncs, s’estendrà cap a llevant des del mar fins a Hassar-Enan. Els seus límits al nord seran Damasc i Hamat. Aquest és el límit nord. 18 »La frontera oriental començarà a Damasc i Hauran, i seguirà pel riu Jordà entre Galaad i el país d’Israel, cap al Mar Mort, fins a Tamar. Aquest és el límit oriental. 19 »La frontera sud s’estendrà des de Tamar fins a l’oasi de Meribà de Cadeix i seguirà el torrent fins al mar Mediterrani. Aquest és el límit meridional. 20 »A ponent, el mar Mediterrani servirà de frontera, que s’estendrà fins a l’altura de Lebó-Hamat. Aquest és el límit occidental.
Deuteronomi 11:24
24 Serà vostra tota la terra que els vostres peus trepitjaran. El vostre territori s’estendrà des del desert fins al Líban i des del riu Èufrates fins al mar Mediterrani.
Cites extretes de:
- BCI – Bíblia catalana, http://www.bci.cat/index.php

6. Índex cronològic
- 3.761 aC: creació del món segons la tradició jueva
- S. XIII aC: conquesta del Canaan per les tribus jueves
- S. X aC: unificació dels regnes sota el rei David
- S. VIII aC: els assiris prenen el Regne d’Israel
- S. VI aC: els babilonis prenen del Regne de Judà; destrucció del Primer Temple de Jerusalem; primera diàspora
- S. IV: diàspora per Orient i el Mediterrani
- S. II: restabliment d’un regne hebreu a Terra Santa
- 63 aC: Roma pren Jerusalem i tota Judea
- 70 dC: destrucció del Segon Temple després de la seva reconstrucció; gran diàspora
- S. IV: cristianització Imperi romà i persecució de jueus
- S. XIII: inici de la diàspora asquenazita cap a l’Est
- 1492: expulsió dels jueus dels regnes dels Reis Catòlics (diàspora sefardita)
- 1497: expulsió de Portugal (diàspora sefardita)
- S. XVII: moviment de la diàspora asquenazita cap a l’Oest
- S. XVIII: certa millora de condicions a Occident
- S. XIX: grans pogroms a Rússia
- 1882-1903: Primera Alià
- 1896: Der Judenstaat de Theodor Herzl
- 1897: Primer Congrés Sionista a Basilea; creació Organització Sionista Mundial
- 1904-14: Segona Alià
- 1917: Declaració de Balfour
- 1919-23: Tercera Alià
- 1920: establiment Mandat britànic a Palestina (a la Conferència de San Remo)
- 1922: Llibre Blanc de Churchill i Carta del Mandat de la Societat de Nacions per dur a terme la Llar Nacional Jueva
- 1924-31: Quarta Alià
- 1932-41: repressió nazi als jueus d'Europa
- 1932-39: Cinquena Alià
- 1936: Gran Revolta Àrab contra els britànics i els sionistes
- 1937: Informe Peel (proposta de partició)
- 1939: Llibre Blanc de MacDonald (contra els projectes sionistes)
- 1941-45: holocaust
- 1946: Pla Morrison-Grady (proposta de partició)
- 1947: Resolució 181 de l’ONU (partició efectiva del Mandat)
- 14 maig 1948: Proclamació de l’Estat d’Israel
- 1948-49: guerra entre Israel i els Estats àrabs
- 1949: armistici; victòria d’Israel