la rosa als llavis - Salvat-Papasseit

la rosa als llavis

Biografia de l’autor

Salvat-Papasseit (1894-1924) prové d’una família humil del barri de Sants de Barcelona. Va passar una infantesa dura degut a la mort del seu pare quan tenia tan sols set anys i amb el posterior ingrés a l’Asilo Naval. Al no poder anar a l’escola, va aprendre a llegir i escriure de forma poc continua.

De jove va treballar d’aprenent d’adroguer i de tallista d’escultura religiosa, en aquell temps va poder assistir a classes a la Llotja.

Va passar la seva joventut en un ambient social tens a la seva ciutat natal arran dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, fet que el va portar a interessar-se pel món de la política.

Cap al 1911 es va començar a aproximar-se a l’anarquisme gràcies al contacte amb simpatitzants d’aquest moviment i també va ser influït ideològicament per autors com Nietzsche, Ibsen o Gorki.

Va afiliar-se a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on li va ser possible llegir obres de Kropotkin, Verdaguer o Joan Maragall. Allà també va conèixer personalitats com Joaquim Torres-Garcia, que el va iniciar en l’Avantguarda i arribà a ser un representant del vibracionisme.

Al mateix any va participar en el Grup Antiflamenquista Pro-cultura, amb l’objectiu de fer propaganda anti-taurina.

El 1913 va conèixer Daniel Cardona que el va apropar al nacionalisme radical i més edavant al separatisme.

Aficionat a l’escriptura, el 1914 començà a col·laborar en la revista llibertària Los Miserables fins el 1916. Curiosament, signava els articles amb el pseudònim de Gorkiano, en honor a Màxim Gorki, un cèlebre escriptor marxista.

Per guanyar-se la vida treballava de vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, cosa que va fer empitjorar la seva salut.

Salvat-Papasseit també va escriure en revistes de caire socialista, com Glosas de un Socialista, a més d’estar afiliat a la Joventut Socialista de Barcelona. A partir del 1917 va començar a escriure en català. Sobretot tractava temes de política, de l’àmbit anarquista i pacifista, però també parlava de cultura i literatura. En el seu primer llibre l’escriptor diu que es dedicarà a la poesia.

Així ho va fer, i des del 1919 va escriure exclusivament en català, amb llibres com Els nens de la meva escola, Óssa Menor o L’irradiador del port i les gavines.

Va tenir tuberculosi durant tots els anys que va estar escrivint poesia fins a la seva mort, als trenta anys. Tot i que aquest estat precari de salut no el deixava entreveure gairebé mai en cap de les seves obres literàries.

Context de la obra

Aquest poema va ser publicat el 1923, una època on hi havia molts moviments artístics i literaris. Principalment, hi havia el noucentisme que lluitava per perdurar en el temps i les avantguardes, que xocaven totalment amb l’ordre preestablert.

El noucentisme, era un moviment artístic i també social que tenia com a grans protagonistes la burgesia catalana. Defensava idees com el seny, l’orde i la mesura entre d’altres. I rebutjaven el romanticisme i propugnaven l’acostament al classicisme. Els seguidors d’aquest moviment donaven suport a la Lliga Regionalista en tant que eren catalanistes. Personatges destacats en són Josep Carner, Eugeni d’Ors i Pompeu Fabra així com era protegit institucionalment per la Diputació de Barcelona i posteriorment per la Mancomunitat de Catalunya.

D’altra banda hi havia les avantguardes, diferents entre sí però convergint en un mateix punt: canviar l’orde social preestablert. Procedents d’Itàlia i de França suposaven una ruptura amb l’art i la moral anteriors. A Catalunya, els avantguardistes no coincidien en quant a idees ni en organització.

Els quatre corrents més importants eren el futurisme, que parla de la guerra, la violència i el risc; el cubisme, on tenia importància l’espectador; el dadaisme, que trenca amb la tradició, les bones maneres i el bon gust i rebutja la racionalitat; i finalment el surrealisme, que va més enllà de la realitat a través del pensament humà.

Tot i aquestes corrents de protesta, molts partidaris d’aquests moviments van tornar a la literatura tradicional més tard.

Aquesta obra va ser escrita al primer quart del segle XX, on hi havia una societat urbana i industrial fortament dividida entre la burgesia i el proletariat. On la innovació tecnològica era l’ordre del dia en un món cada vegada més globalitzat.

En aquesta època, Barcelona era un gran nucli industrial que rebia una forta immigració del camp. Va ser una ciutat on l’anarquisme i el socialisme lluitaven per millorar la vida dels treballadors mitjançant les lluites sindicals enfrontant-se a la patronal.

Degut a la inestabilitat política i social mencionada anteriorment, el general Primo de Rivera ve establir una dictadura amb el suport del rei. Aquest període va portar a l’opressió dels moviments obrers sindicals i també de la cultura i identitat catalanes.

Temàtica del poema

La rosa els llavis parla de l’amor. D’un amor boig i irracional cap a una dona. Des del punt de vista de l’enamorat ens explica molts aspectes de l’amor, com el desig de tenir l’amada, la felicitat que comporta i l’obsessió que finalment resulta. També ens parla de les etapes d’aquest sentiment.

Estructura de l’obra

El poema consta de nou parts diferenciades i independents entre sí amb un títol cadascuna i que conformen un tot en conjunt.

Argument per estrofes

I el seu esguard – desig d’amor

L’enamorat ens deix veure que té un gran amor per una persona i està totalment obsessionat amb ella. Com es pot veure a “sóc presoner / que la vull presonera” i a “és un bes el que em plau”.

Perquè has vingut – exaltació de l’enamorada

Se’ns diu totes les coses bones de la noia i la seva bellesa, cosa típica d’un enamorat. Argumenta que és més bella que les roses: “envejosa a les roses: us guanya en esclat”. I que enamora a tothom: “Perquè han florit els lilàs” o “de tant que és jove enamora al seu pas”.

Amo l’aroma – el camí cap a l’amor correspost

Parla del procés o camí que l’enamorat ha de passar perquè la jove el correspongui, “fes-me’n penyora tu...”. I el patiment i les penes que es passen, com diu a “pel brot de menta cap d’elles pledeja pledejarien si em veien sofrir”.

Sota el meu llavi el seu – la sensualitat de l’amor

L’autor del poema ens transmet els sentiments i sensacions que té quan veu a l’amada; amb un vocabulari delicat com “foc i brasa”, “seda dels rulls” o “espatlla blanca i nua”. També ens explica el desig que té per la persona a “L’ombra corba incitant de l’esguard” o quan vol un bes.

Quin tebi pler – l’amor d’amagat

E jo poètic ens diu que la relació amorosa ja és realitat: “ja ens hem dat l’abraç”. Però és d’amagat i hi troben plaer en que sigui així com diu al vers “Quin tebi pler l’estimar d’amagat”, i l’amor l’expressen bojament: “l’abraç duu follia”.

És fadrineta i com un sol – amor correspost

L’enamorat ens explica que ella ja l’estima, s’ha rendit a ell: “ara als meus braços defallia”. D’altra banda ens diu que pot fer el que vulgui amb l’amada: “ella els guardava sols per mi, si ara els volia ara els prenia”.

Si la despullava – l’expressió de l’amor

Es comenta l’excitació de l’enamorat quan la dona es desvestia, dient-nos cada pas durant tota la primera estrofa: “un botó que queia / ja em donava goig” i finalment la gran bellesa del seu cos nuu: “al mig de la toia / clavellets vermells”.

Visca l’amor – la felicitat que duu l’amor

Se’ns transmet la felicitat que un sent quan està enamorat: “visca l’amor que m’ha dona l’amiga” i també dóna les gràcies per haver sigut correspost: “la volia i l’he pres”.

Raïls i més raïls – el camí després d’enamorar-se

Una vegada en relació, no se’n pot deslliurar, conseqüència d’un amor irracional, aquest estat d’esclavitud es demostra amb la repetició de “raïls”, d’on un tren no pot sortir-ne. I està obsessionat amb ella com veiem quan parla de que el seu nom surt del la xemeneia del tren en forma de fum i ell l’ha de seguir. L’últim vers: “més raïls que vols d’ocell la matinada clara” ens indica que ell no és lliure com el vol d’un ocell, sinó que és presoner dels raïls de l’amor.

Aspectes formals

Rima

Cap vers del poema té rima.

Mètrica

La primera, segona, quarta i novena part tenen versos lliures.

A la tercera part podem trobar versos decasíl·labs interferits per versos octosíl·labs, bisíl·labs i monosíl·labs. Composició: 10, 10, 8, 2, 10, 8, 2, 10, 10, 10, 10, 10, 10, 1, 10.

A la cinquena part tots als versos són decasíl·labs, a la sisena són octosíl·labs, a la setena són pentasíl·labs i a la vuitena són decasíl·labs a excepció dels dos últims versos, que són de quatre i sis.

 Segona part - Figures retòriques

Al·literació: recordem que són repeticions de sons

A la primera part: “li deia així / baix baixet”. Es repeteix “ix”, per donar una sensació de delicadesa.

Anàfores: són repeticions de paraules

A la quarta part: “encara un altre bes / un altre /un altre”. S’utilitza per a que al lector li doni la sensació que està desesperat i té un gran desig i obsessió per la dona.

A la vuitena part repeteix “Visca l’amor” a molts versos, amb l’objectiu de deixar veure la felicitat que li aporta l’amor.

A l’última part escriu “raïls” moltes vegades, ho fa per deixar clara la metàfora (vegeu més endavant), que no és lliure per l’amor.

Comparacions: estableixen una relació entre l’objecte real i l’imaginari.

A la quarta part:

“Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa”. Diu que vol un petó, ajuntar els llavis amb l’amada com de junt està el foc i la brasa.

A la sisena part:

“... com un sol” per dir que ella és alegre.

A la setena part:

“... com un maig content” diu que ella és fresca i polida que és com s’imagina un maig content.

“tota era blanca com un glop de llet” ens transmet la puresa de l’amada.

Metàfores: són quan l’autor es refereix a alguna cosa fent servir objectes diferents i imaginaris.

A la tercera part:

“Amo l’aroma d’aquest brot de menta”, fa referència a la boca de la dona, on l’amant vol fer un petó.

“Les xicres blanques dels pals del telègraf”, vol dir que hi ha com uns fanalets que indiquen el camí de l’enamorat.

A la sisena part:

“Si l’assentava als meus genolls / era una rosa que s’obria”, l’autor ens parla de que quan estaven junts i l’amada s’assentava als seus genolls, era una sensació encantadora i de gran felicitat.

A la setena part:

“al mig de la toia / clavellets vermells”, al mig d’un ram de flors irrellevants hi ha uns clavellets vermells molt bonics, fa referència a que quan està nua la noia és molt més preciosa. La resta de roses representen la roba i els clavellets el cos.

A la novena part:

“raïls i més raïls / -i més raïls / i més raïls-“, aquest repetició és una anàfora com ja hem vist anteriorment, però també és una metàfora, els raïls de les vies de tren fan referència a que l’enamorat és presoner de l’amor irracional que no el deixa canviar de direcció.

“mans lligades” correspon al mateix estat d’esclavitud que la metàfora dels “raïls”.

“Més raïls que vols d’ocell / la matinada clara”, el vol de l’ocell significa la llibertat, cosa que l’enamorat no té, ja que resta pres de l’amor, dels raïls.