MEDITATIONES GEORGIANAE

DE VITA, RE PUBLICA, SOCIETATE, COGITATIONE, PHILOSOPHIA ET CETERA.

Primera meditació

Sobre els tipus de polítics

Hi ha tres tipus de polítics segons allò que els mou en la cosa pública:

1.     El polític bo: aquell que creu que pot aportar quelcom bo a la societat i millorar-la i actua d’acord amb els seus principis de manera ètica.

2.     El polític maquiavèl·lic: aquell que vol el poder pel poder, que considera el poder com a entelèquia, com un fi en si mateix i fa qualsevol o pràcticament qualsevol cosa per imperar.

3.     El polític corromput: aquell que en inici és un polític bo però a l’arribar al poder es corromp i es converteix en un polític maquiavèl·lic que vol mantenir el poder o aconseguir-ne més.

Inclús trobem un quart tipus que seria bastant rar:

4.     El polític reformat: aquell que en inici és un polític maquiavèl·lic però a l’arribar al poder veu que té suficient capacitat per canviar les coses i fer un bé per a la societat i es converteix en un polític bo.

Segona meditació

Sobre la monarquia

Si un estat es declara constitucionalment laic o aconfessional no es compleix aquest principi si a la vegada l’estat es constitueix com a monarquia.

La raó de ser de la monarquia és per designi diví, deu escull a una persona i als seus descendents perquè regnin, en estat religiós té tot els sentit del món i el seu poder és absolutament legítim.

En canvi, si l’estat no és religiós, la monarquia no té cap legitimació, no pots basar la justificació d’una institució en quelcom que consideres propi de la vida privada de les persones, id est, la religió i les creences.

Així mateix, de vagades se sol justificar la monarquia amb un argument històric, es diu que sempre ha estat així, que és tradició de la nació. Llavors seguint el mateix principi hauríem d’haver seguit mantenint l’esclavitud, prohibir relacions sexuals i amoroses entre persones del mateix sexe, etc. Aquest argument és una fal·làcia de manual, que sempre o anteriorment hagi estat d’aquesta manera no justifica res. Per tant continuo sense trobar cap justificació de la legitimitat de la monarquia.

És més, es diu que el rei o reina són la representació de l’estat, la personificació i la continuïtat històrica i institucional de la nació. Si es vol representació i personificació es té el president de la república i també el cap de govern i tots els diputats elegits democràticament. En quant a la continuïtat, aquesta es manté mitjançant les constitucions i el coneixement de la Història, no fa falta mantenir una persona designada arbitràriament perquè ho faci; o sinó es pregunta a algun francès o estatunidenc que des del segle XVIII han tingut una certa continuïtat en les successives repúbliques franceses i en l’única república dels Estats Units. Tot i així, sabem que els països existeixen perquè la gent es pensa que existeixen, com totes les institucions i organitzacions, per tant, no és necessari una persona de carn i ossos anomenada monarca per personificar el país.

Tercera meditació

Sobre les raons de seguir vivint

Hi ha tres tipus de raons per les quals la gent no se suïcida i segueix vivint més enllà de les circumstàncies personals i de la felicitat o infelicitat de la persona; i, a part també de l’instint natural de tots els animals a sobreviure passi el que passi:

-       La primera llei de Newton: la inèrcia. La gent viu i normalment no pensa en la mort sobtada o provocada. És a dir, la gent sí que pensa en la mort, però la veuen com allò que ve quan un ja ha fet tota la seva vida i està estirat al llit sense poder ni moure’s: la mort per vellesa, que és quelcom que quasi tothom dona per evident i inevitable. Llavors, la gent viu per viure, per què morir-se, si ja s’està viu?

-       Els vincles: la gent sol tenir vincles personals i d’altre mena amb la vida; aquests són la família, els amics, els companys i coneguts i la feina, causa política, religiosa o social i d’altres. Aquests vincles fan que et mantinguis en vida per dues raons: perquè els aprecies i vols mantenir-los i/o perquè t’aprecien i volen mantenir-te viu i aleshores l’individu es veu forçat moralment a mantenir-se viu perquè sinó faria mal a aquests vincles en forma de sentiments i emocions.

-       La curiositat: el futur i el món. Els humans, o la majoria d’ells, tenen curiositat, allò que fa sentir un interès inclús irracional cap allò desconegut, tant del present com del futur. Però en aquest cas sobretot és curiositat pel futur, personal i col·lectiu. Cadascú vol saber si els seus objectius vitals s’hauran acomplert d’aquí a un cert temps, què se n’haurà fet de cada individu en el futur? Així mateix, hi ha curiositat pel futur col·lectiu, la gent vol saber com serà el món d’aquí vint, trenta anys. Qui governarà, com seran els cotxes, què haurà passat en l’àmbit espacial? Aquesta curiositat en el futur ens fa mantenir la vida en part.

Quarta meditació

Sobre l’aplicabilitat del lema de la República Francesa als tres grans corrents humanistes

El lema de la Revolució francesa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” pot ser compartit pels tres grans corrents humanistes: el liberalisme, el marxisme i el feixisme – i els derivats de cadascun. Fent, és clar, importants matisacions i partint de la base que el lema seria pròpiament del liberalisme, però que és igualment interessant reflexionar-hi.

Així mateix, en cada corrent hi predomina un valor del lema, que li dona l’essència.

-       Liberalisme: el valor predominant és la llibertat. La llibertat és entesa com a individual, tant social com econòmica, cadascú és lliure d’emprendre i de fer el propi projecte vital. La igualtat és entesa com a igualtat davant la llei, en un estat de dret, així els individus, seguint les lleis no trepitgen la llibertat d’altri. La fraternitat és entesa com a concòrdia entre els ciutadans, el respecte i la tolerància entre els individus, la cooperació voluntària.

-       Marxisme: el valor predominant és la igualtat. La llibertat és entesa com a col·lectiva, l’emancipació del proletariat i la capacitat dels treballadors de controlar els mitjans de producció, així com tenir els mitjans materials per exercir-la. La igualtat és entesa com a igualtat de condicions socials i econòmiques entre els individus, que cadascú posseeixi els recursos suficients per viure en dignitat. La fraternitat és entesa com a col·laboració social i la unió d’esforços per procurar la igualtat i la justícia social.

-       Feixisme: el valor predominant és la fraternitat. La llibertat és entesa com a capacitat de la nació a ser el que ella desitgi, la voluntat de la nació s’imposa als individus, la nació és lliure en un context de supervivència de les lleis naturals de Newton aplicades a la societat. La igualtat és entesa com a igualtat entre els súbdits de la nació, perquè tots serveixen igual a la pàtria, tots són un. La fraternitat és entesa com a nació, pàtria, els individus no compten com a tal sinó que formen part de l’engranatge de l’estat i treballen fraternalment per aconseguir una nació forta, tots són “fraters”, germans d’una mateixa nació.

Cinquena meditació

Sobre l’argument del lliure albir atorgat als humans pel Déu cristià, suposadament

Una típica pregunta que es fa als creients monoteistes és que per què si Déu existeix passen coses dolentes a la humanitat, com les guerres o els desastres naturals. Llavors el creient en un Déu benvolent, com el cristià, respon que Déu, a l’hora de crear-nos ens va atorgar el lliure albir, la llibertat als humans, i nosaltres som responsables d’exercir-la de manera justa els uns amb els altres. Per tant, s’infereix que la majoria d’humans han triat lliurement un camí ple de guerres i misèria, per això passen aquestes coses, Déu no interfereix en això.

Tot i aquest argument, la qüestió dels desastres naturals i coses semblants no queda resolta, els humans no tenim la culpa dels desastres naturals o, al menys de molts d’ells degut a algunes influències humanes dels canvi climàtic, però igualment abans de la Revolució Industrial passaven grans desastres naturals. Així doncs, per què el gran Déu benvolent permet o, directament crea els desastres naturals?

Aquesta és l’opinió d’alguns creients, però, per què volem ser lliures si Déu ens podria fer feliços? Si Déu existís per què ens dona llibertat i no la felicitat? La llibertat és un mitjà i la felicitat un fi. Així, crec que Déu ens hauria de fer feliços, que és el que faria un déu benvolent i omnipotent, no lliures perquè ens puguem matar entre nosaltres. La llibertat serveix quan no hi ha quelcom benvolent i omnipotent que et pot fer feliç, s’exerceix perquè els éssers imperfectes com els humans no tinguin el poder sobre tu, si Déu existís no seria gaire bo si permetés desastres i ens deixés llibertat.