El Crepuscle dels Homes (inacabat)

“El Crepuscle dels Homes”

Aurora

Capítol primer

I

Tensava l’arc amb fermesa. Feia fred. Una gruixuda capa de neu cobria el terra d’aquell bosc. Feia una brisa que venia del nord. Hauria d’apuntar lleugerament a la dreta del cérvol. Aquella bèstia era un animal formidable, va pensar. Respirava amb fermesa, l’al·lè es veia perfectament sortint de la seva boca. Tot i pensar que l’animal no havia fet res dolent sabia que hauria de deixar anar la fletxa. Era el regne animal contra la civilització humana. Va sentir una punxada al ventre, va deixar anar la fletxa.

Va prendre la decisió per instint, aquella fina línia que separa els humans de la resta d’animals que és la raó, va ser ignorada. Va voler matar per gana, l’instint més bàsic de tots. Va quedar-se allà, sense moure’s. Immòbil, era una figura hieràtica enmig d’un mar de neu.

Duia un gruixut abric de pell i unes botes de muntanya que semblava que estiguessin clavades a les profunditats de la terra, el cabell cobert amb una gorra de llana lleugerament inclinada cap endarrere, uns guants de llana sense dits cobrien les mans i un mocador al voltant del coll, sostenia l’arc amb la mà esquerra, ara sense tanta fermesa, aquella era l’última fletxa.

Els ulls, que s’obrien pas entre els cabells pèl-rojos, miraven fixament el lloc on havia disparat, eren uns ulls d’un verd colpidor, no deixaven indiferent. La seva mirada podria explicar tota una vida, tot i això, en aquell precís moment només reflectia el descobriment d’una simple veritat, la vergonya i la decepció. Acabava de descobrir la veritable essència dels humans, simples animals que es van posar dempeus i per una sèrie de casualitats van acabar dominant el món. I sentia decepció per les seves expectatives en la civilització, sentia vergonya de formar part de la humanitat i seguir el seu joc fal·laç.

Va tornar a la realitat, va fixar-se en el cérvol, jeia mort vessant sang al blanc mar, ja no hauria de passar fam tota una setmana. Llavors, aixecà els peus i caminà endavant cap a l’animal. El va agafar i se’l va emportar a una vall prop d’allà, on va fer un petit campament improvisat. Deixà el cérvol mort a un costat per cuinar-lo l’endemà i va encendre una foguera per escalfar-se. Va restar una llarga estona admirant les flames, pensant.

Va engegar el reproductor de música i va sonar “Ain’t got no, I got life” de Nina Simone:

I ain't got no home, ain't got no shoes

Ain't got no money, ain't got no class

i és que realment no tenia res, sols tenia la vida i la seva llibertat. Finalment, l’Elizabeth va adormir-se.

I've got life, I've got my freedom…

II

Va despertar-se enmig un desert amb dunes a ple dia. Feia una xafogor insuportable, i va començar a suar de valent. Es va quedar uns segons pensant i mirant al seu voltant, més endavant va pujar a la duna més alta que tenia a prop, on va admirar la grandiositat del desert, així com l’enorme solitud.

Quan estava al cim d’aquell gran turó de sorra, es va donar compte que portava un massa roba, estava passant una calor insuportable. Es va treure part de la roba de seguida i va quedar-se amb uns pantalons i una camisa que es va arremangar, llavors va agafar un mocador i es va tapar el cap per cobrir-se dels rajos del Sol. Va contemplar el paisatge que tenia davant dels seus ulls, dunes i més dunes sota l’incessant mirada de l’astre rei.

Al fer un pas endavant va notar que una cosa li pujava per la cama dreta, immediatament va començar a fer moviments de cames que podrien semblar bastant estranys vistos des de la llunyania. Finalment un escorpió va sortir de dintre del pantaló i va caure a la sorra. Tot seguit, aixecar la mateixa cama dreta i va aixafar el cap de l’animal.

Se’l va quedar mirant una estona, aquella cua podria haver significat la mort, s’havia salvat pels pèls. Va agafar l’escorpió i el va guardar a una bossa per menjar-se’l més tard. Tot seguit, va començar a caminar, pujar i baixar muntanyes de grans de sorra.

El Sol va començar a descendir i el cel va prendre un color ataronjat i la sorra estava envermellint. Caminava cap a la posta del Sol de manera lenta però constant. Poc a poc el disc solar va ser absorbit per l’horitzó i va deixar pas a la freda i solitària nit. Va continuar peu rere peu sota el brillant estampat celeste de la negra nit, curiosament no reconeixia cap constel·lació. Quan ja no va poder aguantar un sol segon més dempeus en Jacob va estirar-se, es va abrigar i es va adormir.

III

Degut als sons dels múltiples ocells i al brogit de l’aigua, es va despertar enmig d’un mar de fulles, herbes, troncs, branques i vida en la seva màxima expressió. La humitat era asfixiant però, i una boira baixa disminuïa notablement la seva visió. Es va aixecar i va començar a caminar obrint-se pas entre la vegetació.

A cop de matxet va aconseguir avançar. No sabia cap a quina direcció anava perquè una densa capa de fulles i de troncs dels arbres impedia que els raigs del Sol s’obrissin pas per la selva i així no podia saber cap a quin punt cardinal anava.

Amb un munt de picades de mosquits, va creuar un rierol que serpentejava per allà i finalment va trobar-se davant d’un enorme riu amb un immens cabal, i al sortir del mar d’arbres va enlluernar-se amb l’omnipotent Sol. El riu era tan ample que inclús no s’arribava a veure l’altra riba, que era coberta d’una mena de boirina bastant espessa. No sabia com creuar-lo, així que va decidir caminar per la vora del riu i seguir el seu recorregut en el sentit de l’aigua.

Va seguir caminant una bona estona, fins que el cel va adquirir una tonalitat ataronjada pròpia del crepuscle. El riu anava direcció est, va pensar, ja que tenia el Sol a la seva esquena. Més endavant hi havia un estancament natural de l’aigua del riu a una vora formada per vàries pedres i soques i d’altres sediments. Allà hi havia aigua estancada, on va veure diversos peixos atrapats, que devien fer uns dos pams de cap a cua, aleshores, imitant la tosca tècnica dels ossos bruns, va agafar amb decisió a un amb les dues mans i el va treure de l’aigua. Com es movia tant i relliscava més que el gel, el va llençar instintivament al costat del gran riu, sobre unes branques mig mortes.

Aquell peix es movia inútilment per intentar tornar al seu preuat hàbitat. Va dubtar un instant veient el pobre animal lluitar penosament per la seva existència. Finalment va agafar una pedra vagament punxeguda i va esclafar-la de manera miraculosament precisa al cap del peix. Llavors, al veure la imminent arribada de la nit va decidir establir-se en unes roques grans a la riba del riu, va intentar fer foc però totes la branques estaven massa mullades, la humitat feia impossible una foguera, ni tan sols la mera il·lusió d’ella.

Tanmateix, amb la gana que tenia va menjar-se el peix cru i, després, l’Abigail va adormir-se.

IV

Va despertar-se i l’aigua va començar a filtrar-se dintre d’aquell habitacle de poc més d’un metre quadrat. Retrunyien tota mena de sons imaginables, eren eixordadors i molt estridents i les incansables ones rebotaven contínuament contra les parets de metall. Una quantitat infinita de llums de tots els colors que sortien d’uns aparells electrònics molt sofisticats enlluernaven aquell espai de forma intermitent de colors groc, taronja i sobretot vermell. Aquella càpsula es sacsejava molt fortament, era impossible fixar la vista en algun punt concret, tot el seu cos tremolava més que quan es té un shock elèctric. L’olor era insuportable, se sentia una pudor a socarrimat que donaven ganes de vomitar.

A mesura que passava el temps sentia molta més pressió sobre les seves espatlles, les parets es restrenyien i inclús es van arribar a rebregar. Cada vegada entrava l’aigua a més pressió i ja cobria els seus peus. El nivell anava pujant més i més de forma incessant i desesperant. Feia tot el que podia amb els comandaments dels aparells que tenia davant, però semblava que tot l’univers s’hagués conxorxat en contra seva, ja que res electrònic responia.

Llavors es va deslligar i va agafar alguna peça de roba per tapar els forats que intuïa que hi havia. Malauradament però, no va aconseguir res, l’aigua seguia entrant. Va entrar en una fase d’histèria, va posar-se a buscar forats de forma molt nerviosa i exasperant. A més va començar a cantar “What a wonderful world” de Louis Amstrong, semblava la follia en persona:

I see trees of green, red roses too
I see them bloom for me and you
And I think to myself what a wonderful world.

Sentia la mort tan a prop que realment veia arbres verds i roses vermelles que florien, vivia en un món meravellós pensava. A la fi, l’Oliver es va veure empès a conèixer Caront.

;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;

Capítol II

Just abans de començar el dia a la nau espacial Andròmeda, en Siegfried va agafar un disc de vinil de la biblioteca i un reproductor adequat al magatzem i va anar a la sala de control. Des d’allà, va connectar el tocadiscos als altaveus de la nau i va sonar l’obertura de l’òpera Tannhäuser de Richard Wagner, una bona manera de despertar els tripulants, va pensar.

La sala de control era bastant gran i molt complicada per algú aliè al transport espacial, però en Siegfried no tenia cap mena de dificultat. Va prémer tots els botons que calien per aixecar totes les finestres de l’Andròmeda i així desvetllar encara més els seus companys; encara que a ell mateix es va dir com a excusa que era perquè gaudissin de les meravelloses vistes de l’espai exterior.

Després, va deixar la sala i es va dirigir a l’ala residencial. Al arribar-hi, va picar a la porta del mòdul 1 i tot seguit i sense esperar resposta va entrar i va dir de forma massa alegre “Bon dia Abigail Buenaesperanza, espero que hagi dormit plàcidament”. Llavors en Siegfried va proporcionar-li un paquet de pastilles blaves i li va dir que se n’havia de prendre dos de moment. A tot allò ella amb prou feines s’havia llevat i va fer un gest i va emetre un so que segurament s’haurien d’interpretar com una afirmació.

Tot seguit, en Siegfried abandonà l’habitació i va dur a terme el mateix procediment amb l’Oliver, que estava una mica més lúcid que la inquilina del mòdul 1 i amb l’Elisabeth, la qual ja s’havia llevat feia una estona i escoltava amb atenció l’obertura que havia posat en Siegfried. Aquest li va preguntar si li agradava i ella va respondre que sí, i que de petita havia anat amb el seu oncle a veure l’òpera. “Me n’alegro” va concloure en Siegfried.

Finalment va entrar al mòdul 4 on era en Jacob. “Bon dia, Jacob Sese” va dir, i en Jacob li va replicar en un to irònic, molest i inclús enfadat però amb estima: “Sí, Sieg, fa molt bon dia, ja ho veig, ho he pogut comprovar quan has obert de bat a bat les finestres. Em sembla molt bé que ens vulguis llevar a l’hora però podries tenir en compte que el meu és l’únic mòdul al qual li dona directament tot el Sol? Ja sabem que tu no dorms res però la gent de carboni sol dormir...”. “Jo també m’alegro de veure’l, Jacob Sese”, i seguidament se’n tornà per on havia vingut fins a la sala central, anomenada Saló, una mena d’estança comuna.

Al Saló en Siegfried els va esperar impàvid durant ben bé vint minuts. L’estança estava preparada per fer exposicions, així que els quatre tripulants van agafar les respectives safates amb l’esmorzar ja fet i es va asseure en unes taules orientades a uns vidres que donaven a l’exterior i que es convertien en una mena de pantalla. Allà era en Siegfried esperant a que els tripulants s’acomodessin.

Llavors va començar l’exposició: “Bon dia, avui a les 11:37 hora terrestre hem entrat a l’òrbita de Mart. Com ja sabeu d’aquí exactament dues hores i disset minuts començarem la maniobra d’aterratge al planeta roig.” I en Siegfried va donar-los tota la informació tècnica que necessitaven els tripulants de l’Andròmeda i els va comunicar que havien d’anar al despatx de la Comandant Ophelia Zahir.

Al arribar-hi, en Jacob va picar la porta del despatx de la Comandant i va entrar, seguit dels tres altres tripulants. “Bon dia, asseieu-vos si us plau”, va dir l’Ophelia. “Avui serà un dia recordat durant segles. La posteritat ens jutjarà, procurem que ens situï al costat correcte de la història. Seguint les petjades dels nostres predecessors, després de la Santa María, el Beagle i l’Apollo 11, la nostra nau Andròmeda 1 arribarà al planeta Mart amb l’objectiu d’establir una base permanent i explorar els confins de les terres vermelles.

;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;

Capítol III

I

El vent xiulava a l’alba. Les fulles dels arbres grinyolaven. L’aire era humit i la boira espessa. Va agafar una pedra grossa, va caminar cinc passes, la va aixecar per damunt de les espatlles i la va esclafar al cap d’una jove.

Llavors, va agafar un cérvol mort que hi havia al costat d’una foguera apagada i se’l va emportar. Era pesat, molt, va pensar. A més, feia una pudor espantosa, però sabia que aquella bèstia seria essencial per a la seva supervivència. Va caminar amb l’animal a les espatlles per aquell bosc on la neu s’havia fos fins a arribar a una clariana.

Passats uns minuts es va penedir del que havia fet (profunditzar més) i va tornar a buscar la noia. Al arribar al lloc on li havia esclafat la pedra va veure que no hi era. A la terra hi havia un bany de sang, que deixava un clar rastre. Llavors el va seguir a través del bosc i va veure que anava en direcció a la clariana on havia deixat el cérvol mort però prenent un altre camí.

Al arribar va veure que la noia s’havia desmaiat a causa de la pèrdua de sang uns metres abans d’arribar al cérvol. Llavors la va agafar i la va portar a prop del cérvol i va tapar-li la ferida amb un tros de roba que duia. Cap al migdia havia deixat de sagnar i es va despertar.

· · ·

Va obrir els ulls i va veure un noi assegut al costat d’un cérvol mort. Tenia els cabells castanys, la cara allargada i la pell clara amb pigues. Els seus ulls eren blaus i semblava que amagaven alguna cosa. Va intentar recordar qualsevol cosa del que havia passat però no va poder.

“On soc?” va preguntar ella, “en un bosc” respongué el noi (el pavo no l’entén). Ella li demanà el nom i ell va dir que es deia Octavi, però la noia, davant la mateixa pregunta no va saber respondre, assegurava que no se’n recordava i que, de fet, no se’n recordava de res, ni d’on venia ni cap a on anava.

L’Octavi va estar a punt de confessar-li que havia sigut ell qui l’havia ferit, però s’ho va repensar i va concloure que seria millor no dir-li-ho (profunditzar més). Més tard van decidir dormir allà mateix aquella nit i menjar part del cérvol.

Al dia següent es van despertar i van començar a caminar cap a l’oest enmig d’aquell dens bosc. El paisatge va anar canviant progressivament d’un bosc a una gran planícia blanca.

II

El dia següent, en Jacob continuava caminant pel desert. En un determinat moment va sentir una mena de fragor a la llunyania, però ell no veia res al seu voltant. Va decidir pujar a dalt de tot de la cresta d’una gran duna que tenia davant seu per divisar l’origen del misteriós brogit.

Al arribar-hi, va divisar una gran munió de gent enmig d’una gran esplanada desèrtica, segurament es comptaven no per centenars, sinó milers. No es distingia gairebé res del que estava passant, la gent estava coberta per una mena d’aurèola de pols gegantina que segurament devien d’haver aixecat aquelles persones.

Llavors, en Jacob s’hi va fixar una estona i inspeccionant minuciosament va deduir que es tractava d’una batalla campal de grans dimensions. També s’hi va fixar en que no duien armes de foc, sinó que lluitaven cos a cos amb una mena de piques i també espases. Va veure que l’exèrcit que ell tenia a mà dreta tenia cavalleria mentre que l’altre no. En Jacob no va gosar apropar-se a la batalla per por a ser confós amb l’enemic d’algú i va decidir esperar a que s’acabés.

La batalla va trigar hores i hores, en les quals en Jacob es va preguntar per què carai hi havia una batalla amb milers de soldats allà, no tenia cap sentit, inclús es va pensar que devia estar somniant o quelcom semblant. Però no, tot allò era real. Finalment la batalla va arribar al seu ocàs, havia guanyat l’exèrcit de la dreta segons va poder veure, i en Jacob va decidir seguir des de la distància a les tropes victorioses, preguntant-se on anirien o si tornarien al lloc d’on havien vingut. Els soldats es van replegar i preparar per la marxa, aleshores, amb la sincronització d’un rellotge el Sol va anar caient cap a l’horitzó. Amb aquest mar d’incògnites va emprendre el seguici de forma cautelosa, durant tota la nit.