Ortografia

Ortografia

Per a alguns una deessa olímpica i per a d'altres el dimoni infernal. L'Ortografia és la llei de la llengua. L’única autoritat dels filòlegs. S’aprèn de petit i no s’oblida mai o, simplement, no s’aprèn de petit. Cometre faltes d’ortografia és un pecat capital per a uns i una simple relliscada per a d’altres. Per a mi, l’ortografia és una deessa olímpica i faltar-li el respecte és un pecat capital. Per a mi. No tinc ni idea de perquè, però és així. Hi ha certes persones, sacerdots de la deessa Ortografia, jo entre elles, que no podem suportar veure un error ortogràfic i no corregir-lo. És com aquella sensació que es té quan algú ratlla un plat amb la forquilla.

Una paraula que s’accentua sense accent és com una persona sense ànima. Ens crea una necessitar irracional (o racional, qui sap) de posar-li l’accent. Les hacs no sonen però s’han de posar. Per què? Per què hem de posar una lletra que no sona? Perquè sí. I les eles geminades, que és veritat que dóna una certa aura de prestigi a la llengua, però, és necessària? Perquè molt poques persones diuen il·lusió amb una ela eterna, quasi tothom diu ilusió secament. No és necessària, però es posa perquè sí. I totes les altres particularitats de la llengua que volen els tiquis-miquis de l’ortografia (o com dirien ells perepunyetes, que és més correcte). Perquè si no escrivim correctament els de la vella escola s’enfaden, al·legant que s’ha de conservar l’essència de la llengua.

Per altra banda, se suposa que la llengua s’adapta a les necessitats dels qui la parlen i evoluciona. Però des d’aquells primers llibres sagrats de l’Ortografia, que en el cas del català, el profeta fou Pompeu Fabra, és molt difícil que ho faci. Només els cardenals (també anomenats filòlegs) tenen la potestat de canviar-la. I cada vegada que ho fan els súbdits de la deessa discuteixen, s’indignen i es barallen.

Així doncs, l’Ortografia simplement és.